Catalans want to vote. Human towers for democracy – Josep M. Ribaudí

Així, en anglès, perquè el món ens entengui, i al dir que ens entengui ho faig en el doble sentit que comprengui el que diem i també el que volem, tranquil·lament, pacíficament, democràticament… Que ningú es molesti per no fer aquesta crida en català. De la mateixa manera que al segle I si et volies fer entendre en el món civilitzat havies de conèixer el llatí, ara és el moment de l’anglès; doncs endavant les atxes! Fa molt de temps que estic convençut que la lluita per a la independència la guanyarem treballant tossudament dia a dia des de dins, com a societat civil, des de l’entramat d’associacions que a Catalunya sempre han tingut molta presència i força: agrupacions excursionistes, corals, ateneus… (la llista és llarga), però també fent-nos publicitat Pirineus enllà. Estem al segle XXI i mitjançant les noves tecnologies les imatges donen la volta al món en segons. Jo, abans de dinar ja he rebut una pila de fotografies publicades al digital de La Reppublica, enviades per una amiga meva romana. Doncs això és bo, molt bo; ens hem de fer notar. Jo no sé si heu tingut ocasió de fer de cicerone a algun estranger i portar-lo a veure una exhibició castellera. Tant és del país que siguin, de més al nord o de més al est; tots queden bocabadats (ara ja no tant perquè en ser patrimoni de la humanitat se n’ha fet més difusió), però recordo molts anys enrere veure ulls esbatanats i boques obertes i fent-se explicar d’on surt aquell munt de gent i aquell esperit i aquelles ganes per fer una cosa tan efímera… que potser ni aconseguiran pujar. Aleshores, arriba el moment d’ajudar-se del lema sorgit dels versos de Josep Anselm Clavé: Força, Equilibri, Valor i Seny (strength, balance, courage and good sense) i refiar-te de la sort perquè traduir seny és força agosarat. Felicitats a tothom pel que s’ha aconseguit! Ara, la part que m’ha semblat negativa. Avui m’he llevat d’hora per fer la poca feina que tinc i plantar-me davant del televisor a quarts de dotze i posar TV3, amb la seguretat que veuria un reportatge previ i al migdia en punt connexions amb les capitals europees on s’hi feien castells. Doncs a TV3 feien un partit de futbol: Leganés/Lleida. Canvi al 3/24, però allà només feien les notícies “normals”. A les 12 han fet una lleugera menció de la jornada castellera. Tornada a TV3 i els del Leganés encara intentaven donar pel sac als del Lleida i d’aquest dia que jo considero històric, ni un duro. Què passava? Jo he trucat a TV3 però no he aconseguit parlar amb ningú; el contestador m’anava donant llargues; 20 minuts de paciència he tingut! Ho torno a repetir, abans de dinar tenia informació de primera mà d’Itàlia i aquí intentaven fer-me menjar un partit de futbol de segona o tercera divisió, quan la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisulas disposa d’un canal exclusiu per a esports(!). Arribat a aquest punt m’he cagat en la mare que els va parir, m’he fet un cafè per calmar-me (a mi la til·la sempre m’ha semblat una… això) i m’he fet una composició de lloc. Els mitjans audiovisuals estan dominats pels polítics de torn i aquest moviment que viu Catalunya l’empeny la gent des de sota i transversalment amb l’ajut d’associacions no adscrites a cap partit: Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana… Aquests castells que s’han fet a bona part d’Europa els hem pagat la gent del carrer, Òmnium, particulars via Verkami… i això als que manen, o intenten manar els fa sortir urticària. M’agradaria equivocar-me i pensar que tenim una televisió “neta”, però em temo que no. Si m’erro, que em truqui un dirigent de TV3 i m’ho expliqui, però em sembla que tindrà feina. Josep M. Ribaudí