Després de més de cent-cinquanta anys, amb motiu de la jubilació de la seva mestressa, A Cal Gaspar ha tancat portes, definitivament, aquest setembre per a convertir-se en un “memorable temple del perfum i de la cosmètica”
A propòsit d’una llarga i afectuosa conversa amb la Maria Castelltort i Camps vaig poder gaudir un cop més del plaer d’internar-me en un versemblant reialme de les essències que era aquell temple de la bellesa i dels perfums, d’ A Cal Gaspar; un espai en què –encara- se’m feien irresistibles aquelles prestatgeries vestides ordenadament de les més exquisides fragàncies capaces de temptar els més exigents gustos i pressupostos. Durant una bona estona, em vaig perdre mig extasiada entre les aromes d’algunes marques expressament elaborades per als amants dels perfums més singulars i inimitables i dels excel·lents elixirs de bellesa personal. Seguidament, amb una mena de nus a la gola, vaig acompanyar a una Maria, emocionada, en la seva eloqüent recordança de tants i tants capítols de la vida d’ A Cal Gaspar.
La Perfumeria A Cal Gaspar ha tancat portes, definitivament, i s’ha acomiadat de tot d’Igualada, coincidint amb la darrera edició de la Botiga al carrer d’aquest setembre, per a convertir-se en un “memorable temple del perfum i de la cosmètica”. Inaugurada, en un llunyà 1865, originàriament en qualitat de Barberia; on hi feia de barber l’oncle del pintor modernista Gaspar Camps, va assistir a l’època en què bigotis i barbes concedien un aire senyorívol a tots els clients i en què era costum portar al barber els cabells tallats per a la confecció perruques i postissos destinats a guarnir les diverses escenificacions teatrals de la ciutat. Seguidament, va ser el seu nebot, en Josep Camps, qui va heretar el negoci; i, aquest, al costat de la seva muller, Agustina, van ser dels primers a ampliar l’oferta de productes de barberia i perruqueria -d’homes- fins a transformar en qüestió de mesos el negoci de barberia en una incipient i afamada perfumeria al cor de la capital de l’Anoia, conformant-se com a un dels establiments més antics de la ciutat. El senyor Josep, popularment senyor “Papitu”, no tardaria a introduir nous productes per al tractament cosmètic del pèl i del cabell, alhora que diversificaria i donaria més categoria l’establiment. Posteriorment, el negoci va ser heretat per la seva única filla, la Maria Camps, la qual no va dubtar a convertir-lo en una veritable botiga de despatx de perfums -una perfumeria- a la qual hi va dedicar tota la seva vida. Era el temps d’aquelles fragàncies tan incisives d’abans que només es posaven per mudar i que es compartien amb les populars colònies a granel que es pesaven amb balances, i a unces; també eren els anys de la brillantina, les laques i algunes cremes i potingues que, juntament amb uns odorosos sabons omplien bona part de les vitrines i l’aparador. Ja per aquell llarg període de postguerra, la perfumeria va guanyar un inigualable segell d’identitat, gràcies al pols vital de la Maria, i també de la seva mare, que portaven l’ofici a la sang.
I, fins fa un no res, ha estat la filla de Maria Camps, la Maria Castelltort i Camps, la darrera propietària. La Maria, de fet, no va agafar les regnes del negoci de manera immediata, ja que després dels seus estudis a la Divina Pastora va passar divuit anys a les oficines de la fàbrica Vives Vidal; i, va ser en fer-se massa gran la seva mare que va assumir la plena regència del negoci familiar. Amb ella es configura, doncs, una nova generació de la família Camps, dedicada plenament a la venda de perfumeria, cosmètica i complements; i ha estat, d’ençà aquesta incorporació que, A Cal Gaspar ha guanyat un categòric segell de prestigi i de bon gust. Així, amb una entrega total des del moment en què va assumir la titularitat del negoci, més enllà d’estar darrere el taulell despatxant perfums i cosmètics, la Maria no ha cessat en la persecució de dues grans fites: una, l’especialització en els àmbits de la perfumeria i la cosmètica més exquisida i de qualitat; i, l’altra, contribuir a tothora a què cada clienta -i també client- trobés el producte més adequat a les seves necessitats, aquell que li fos més escaient. Això és, un tracte tan personalitzat l’han fet mereixedora d’una elevada categoria professional i summament competitiva.
Al decurs de les últimes tres darreres dècades, A Cal Gaspar ha passat per dues importants remodelacions en què ha vist realitzat un anhelat projecte d’ampliació de les seves dependències, sense alterar cap dels elements arquitectònics i de mobiliari que li atorguen l’atresorat estil propi dels seus orígens centenaris, tal i com ho palesen per exemple els seus porticons de fusta d’un verd obscur i d’una singular estètica entre el noucentisme i el modernisme. Amb tot, l’únic –dins d’aquest temple de les aromes- que ha vist uns exponencials canvis, allò que el pas del temps ha arribat a modificar, són els nous hàbits i criteris de consum; i, de retruc, lògicament, les estratègies de venda.
En aquest sentit, la Maria, des de sempre, s’ha decantat -des d’un agosarat propòsit- per a la perfumeria i cosmètica d’alta exclusivitat, raó per la qual em va deixar anar aquesta observació: “La cosmètica i la perfumeria d’ara no tenen res a veure amb la dels anys de la meva joventut. Aleshores, la gent, com a mínim la immensa majoria, no tenia aquest esperit ni consciència del producte de distinció i menys d’algunes extravagàncies; òbviament, perquè el poder adquisitiu era inferior i la clientela no acostumava a definir-se per cap marca en especial… i amb empremtes de tipus genèric n’hi havia prou. Emperò, des de fa uns anys, en un mercat com l’actual, envaït per nombrosos punts de venda i amb un amplíssim ventall de marques de productes o complements de bellesa -tan plurals com insòlits- ha estat per a mi tot un repte mantenir-se al peu del canó bo i preservant la permanència d’un establiment tan selectiu”. A Cal Gaspar de la Maria, en conseqüència, ha sabut trobar el seu lloc apostant pel concepte “niche” o “nínxol”, l’univers de les anomenades firmes de perfumeria i cosmètica orgàniques i/o independents, com poden ser: Annayake, Shisheido, Clarins o BioCol; és a dir, les marques més desconegudes pel gran públic que s’han erigit en tot un símbol d’una discreta ostentació i que es mouen en un circuit de venda molt personal i intransferible. És en aquest àmbit on la figura del petit comerç ha pogut competir amb les grans cadenes de perfumeria i cosmètica; sense passar per alt que la gent, cada cop més, es decanta per un tracte de proximitat -de tu a tu- i per un assessorament essencialment personalitzat.
I, com no podia ser d’altra manera, dins del marc escènic del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, en una recepció solemne, a l’any 2015, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont va lliurar a la Perfumeria A Cal Gaspar un Premi Nacional a la Iniciativa Comercial i als Establiments Comercials Centenaris. Aquest lloable reconeixement va comptar també amb la presència del conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, a més de familiars i amistats. Aquest premi va suposar, doncs, un reconeixement del Govern català a un dels establiments comercials, esdevinguts unes veritables i emblemàtiques botigues, per la seva trajectòria de més de cent anys d’antiguitat i d’una ininterrompuda activitat comercial, passant d’una generació a l’altra. Àdhuc, es va posar en valor la cultura de l’esforç i l’esperit de treball d’un comerç igualadí capaç de sustentar durant tant de temps -malgrat les adversitats viscudes a la societat catalana- un prestigiós negoci de perfums i productes de bellesa, de marques summament selectives.
Amb els millors desitjos d’una llarga i pròspera jubilació per a la Maria, no me’n ser estar de reconèixer que: cada cop que tanca un establiment sembla emportar-se una part de la meva història; i, per descomptat, de la vida de moltíssima més gent.
