Aquest 24 de gener se celebrava el dia de Sant Francesc de Sales, Patró dels Periodistes, amb un ofici religiós, a la parròquia de Sant Francesc de Sales, de Barcelona; una cerimònia convocada per l’Arquebisbat d’aquesta ciutat i participat també per una representació del Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’ofici, una vegada més, va anar dedicat a la professió i, molt especialment, a tots aquells periodistes col·legiats que ens a han deixat al decurs d’aquest darrer 2022.
Independentment de la confessionalitat de cadascú, en tant que periodista em permeto -en aquesta pagina- la llicencia de descobrir-vos, o redescobrir-vos si cap, amb unes ratlles la figura d’aquest patró dels periodistes. Francesc de Sales (Ducat de Savoia, 1567 – Lió, 1622), titular i patró de la família salesiana, àdhuc patró dels escriptors i periodistes, endemés de ser venerat com a sant tant a l’Església Catòlica com a l’Església Anglicana, va estudiar teologia, filosofia i retòrica, primer en un Col·legi Jesuïta, i especialitzant-se en algunes d’aquelles matèries inicials a la Universitat de la Sorbona, de París. Tanmateix, aviat va destacar per un gran domini de l’escriptura i molt especialment per esdevenir un autèntic comunicador de la veritat del seu dia a dia; un acte literari realitzat amb educació, poliment i a tothora lliure d’ofenses. Amb un raonable esperit crític, De Sales, va consolidar-se com a un incansable escriptor i predicador d’una oratòria que cercava la transmissió dels coneixements de l’Evangeli cristià. Això és, la seva inqüestionable traça per a l’escriptura, amb un domini lèxic incomparable, van propiciar que tres centúries després de la seva mort; a l’any 1923, Roma el nomenés Patró dels periodistes i escriptors del món catòlic. Des d’aquesta data, doncs, s’ha anat mantenint la tradició de retre-li totes les reverències a propòsit de l’instituït Dia dels Periodistes, és a dir, dels i de les periodistes que puntualment han anat i anem sumant-nos a escriure la llarga Història del Periodisme.
En aquest sentit, un breu repàs d’aquesta Història del Periodisme, ens situa en què aquesta acció ordinària i contínua de recollida, elaboració i difusió de notícies sobre els principals esdeveniments ocorreguts en un indret, i per extensió al món, que duen a terme els periodistes –en qualitat de periodistes de professió- porta a hores d’ara un llarg recorregut. Efectivament, és des de finals del segle XVII que és reconeguda l’activitat periodística bolcada als diaris com a principal mitjà de difusió d’unes notícies a l’abast de la ciutadania; i, des d’una velocitat de transmissió cada cop més en augment. No tardarien, emperò, a fer la seva aparició les revistes, complementant i donant més especificitat –i per què no, de vegades, excel·lència- al treball periodístic. Òbviament, la producció periodística va trobar en els nous canals de comunicació, la ràdio i la televisió, al segle passat, bo i obrint-se, a la centúria actual, a les xarxes de comunicació interconnectades i de repercussió mundial, Internet.
Endinsar-nos pels vells camins del periodisme ens situa davant d’unes originàries i potser molt elementals maneres de fer periodisme, que van des d’uns treballs periodístics summament arcaics i artesanals, al llarg de quasi dos segles, a uns procediments més avançats i lliures, amb la incorporació gradual d’il·lustracions, dibuixos i fotografies, aquestes dues últimes centúries; després, un periodisme contemporani de la mà de la industrialització ha vist els millors episodis de productivitat i rendibilitat en la difusió de la informació. I, des de tombants del segle XX, aquell avenc de dies anteriors ha vist venir una irremeiable deriva amb l’aparició d’Internet, que pas a pas però ha d’anar trobant solucions.
Tot plegat fa que, si a Europa i als Estats Units, el periodisme es va anar desenvolupant i creixent gràcies a la tecnologia i al comerç, marcat per la progressiva incorporació de tècniques especialitzades per a reunir, editar i disseminar un nombre cada cop més copiós de notícies disponibles i, de més en més, ajustades i transmeses a un temps més immediat; el treball periodístic, tot i la plena digitalització, es fa moltes vegades impossible o si es vol inabastable per a satisfer a unes agències periodístiques destinades al consum d’informació d’un públic massiu, ja sigui des d’una esfera estrictament local o bé de magnitud territorial i/o nacional. Per descomptat, en qualsevol circumstància, l’exercici de periodista obliga al i a la professional a estar preparat per a tota mena de canvis i innovacions.
Tanmateix, si bé tan professional del periodisme és qui treballa per a un mitjà internacional o nacional o per a un públic d’un modest nucli poblacional; sí que el treball periodístic circumscrit a la premsa de proximitat -ja sigui impresa i/o digital- tal vegada sigui el que millor encaixi els embats informatius del ritme estressant a què ens sotmeten els fets dels nostres dies; bo i contribuint a una informació més pausada i pautada, de fet, una feina més saludable a l’hora de confegir-la per part del o de la periodista.
