En mig d’un entrellat de carrers del mil·lenari i daurat centre de la capital italiana, a la Piazza della Rotonda, t’espera una de les més prodigioses belleses arquitectòniques de l’Antiguitat: El Panteó. Això és, cap passeig per les entranyes de l’antiga Roma no pot defugir la descoberta d’un dels edificis que és tot un referent d’un gloriós episodi de la història de la ciutat, l’immortal Panteó d’Agrippa, secularment perpetuat com a una icona de la Roma Imperial.
Una observació del cos de l’edifici, de lluny estant, et descobreix la silueta d’una espectacular cúpula; una mena de tambor, un extraordinari sostre semiesfèric capaç d’albergar l’admirable cuca de llum -única entrada de claror- que il·lumina el clos intern de l’edifici. I, a la mateixa distància, t’és possible d’advertir també, imprecís, el seu únic accés a través d’una majestuosa pronaos que, a banda i banda, destapa la marca d’unes motllures indicadores dels tres sectors superposats sobre un compacte mur. Amb tot, malgrat que l’edifici ha experimentat transformacions, aquestes fileres exhibeixen una façana bella i enginyosament concebuda, amb la doble funció d’amagar tot el sistema de suports i arquitravats que tan sòlidament sustenten l’edifici.
A unes passes de l’accés al recinte, la primera aparença és la d’una construcció ferma i massissa, edificada a partir d’un sorprenent mur -de configuració cilíndrica- que, més enllà de l’eventual percepció d’un enorme cos vigorós et situa davant d’unes estructures disposades equilibradament. Seguidament, un cop creuada la distingida i estilitzada pronaos i les seves esveltes columnes, segur que experimentes l’emoció d’internar-te pels budells d’una de les meravelles del món.
I, a l’interior, d’una ullada se’t presenta una admirable composició arquitectònica, destinada a acollir, des de dies immemorials, la més sumptuosa creació de l’edifici, la seva cúpula; una peça de majúscula perfecció i de total autoritat, vertader precedent de les cúpules del Renaixement. En aquest sentit, en el sí d’aquest recinte sacre, de pau i serenor, se’t suggereix de resseguir les singulars proporcions que igualen l’alçària de la cúpula amb el diàmetre -d’uns quaranta-quatre metres- de la rotonda. Alhora, des d’una perspectiva global, no et costa gens copsar també l’equitativa distribució d’aquelles càrregues que permeten, endemés de la sensualitat del cilindre, avaluar l’abast estètic de l’obertura de vuit nínxols; un ocupat per la porta d’entrada i els restants situats en una anivellada alternança de rectangles i semicercles. A l’entorn, dues artificioses columnes tanquen els orificis d’aquests nínxols i, al voltant, tot es converteix en un preciós embolcall de parets revestides de marbres incrustats de fastuoses i brillants policromies.
Després, si et situes ben bé sota la impressionant lluerna -d’uns nou metres de diàmetre- erigida sobre la cúpula, segur que ingresses en mena de connexió entre l’ànima del temple i els estadis de l’univers celestial; un descomunal efecte de supremacia capaç d’evadir-te del món terrenal i transportar-te a dimensions metafísiques gràcies a l’encanteri de les cendroses radiacions que et regala la lluerna.
El Panteó va ser projectat per a honorar a tots els déus de la mitologia romana, transformant-se en la principal significació del llegat d’un emperador que va saber romandre al marge d’anhels de glòria; essent edificat sobre un anterior bastiment. Així, si bé el mandat de l’emperador Adrià va veure la seva construcció, el nom d’ ”Agrippa” li vindria de qui va projectar l’edifici original, a l’any 27, el gendre d’August, Marc Agrippa. Emperò, tot el conjunt de l’obra senyala la inauguració entre el 125 i el 128 de l’Era cristiana, reconeixent-ne com a probable creador l’arquitecte Apolodor de Damasc.
Tanmateix, havien de passar llargues centúries per a què aquest temple veiés magnificada la seva presència per a convertir-se en l’arquitectura més inexcusable de tota Itàlia. Per cert, als nostres dies, de visita de pagament.
