Parlem amb la jove actriu igualadina després del seu pas per Igualada en què va fer una actuació als Pastorets i va venir també per representar “La desparació de Wendy”. Diana Gómez va començar el seu camí artístic a Igualada i ara ja ha actuat en desenes de teatres del país i l’hem vist en diverses produccions de televisió, on destaquen “Eloïse”, “Barcelona ciutat neutral”, “El secreto del Puente Viejo” o la sèrie de TV3 “El crac” que està en emissió actualment.
Ara fa dues setmanes es va estrenar la segona temporada d’El crac. Com va començar tot plegat?
Doncs van fer un càsting per la primera temporada i vaig fer un parell de proves pel personatge. I bé, vaig anar passant fases i al final em van agafar. Com a dada curiosa, al principi quan jo vaig fer el primer càsting el personatge es deia Diana Casanovas i clar a mi em feia gràcia fer un personatge que es digués com jo. Però a l’últim moment van decidir canviar-ho perquè com que el Joel Joan feia d’ell mateix la gent no dubtés de si la Diana feia d’ella o no.
És fàcil treballar amb Joel Joan?
Sí. Tant ell com l’Hèctor – l’altre director – són dues persones que tenen molt clar el que volen i són molt concrets i volen aquesta concreció, llavors es treballa molt fins al fons. Però a mi aquesta manera de treballar m’agrada, perquè sempre que he anat a treballar amb ells tinc la sensació que he estat treballant escena i de polir fins a l’últim detall. Això et fa sentir una confiança per un costat perquè saps segur que l’escena estarà com ells la volen. Quan és que no és que no, però quan és que sí és que és com ells ho volen. Fins i tot ells ara estan gravant “retakes” d’escenes que potser no s’acaben d’entendre. No te’n deixen passar ni una, els dos són actors, en saben molt i saben molt com funciones tu com a actriu també i això és de gran ajuda. I ara aquesta temporada el Joel no surt tant, però a la primera les coses que més m’impressionaven és que era un dels directors, el protagonista absolut, el guionista, productor i quan fèiem escenes veies que la seva mirada estava amb mi, però estava amb mi com a director, com a actor i com a productor, això m’al·lucinava la capacitat de fer-ho tot a l’hora.
Quina diferència hi ha en treballar amb un director i un director que ha sigut o és actor?
Hi ha com una sensibilitat. Al tu ser actor treballes amb el teu instrument d’emocions i hi ha moments que no dic que t’hagin de mimar però empatitzen amb tu a l’hora de dir-te les coses, com ajudar-te a arribar a segons quins punts. La gent que no ha actuat et pot dir notes que després dius això m’ho pots traduir, com ho faig? Algú que és actor sap buscar la manera de connectar amb tu, et diu les coses més concretes.
En aquesta segona temporada es preveu guerra entre el Joel Joan i el Julio Manrique.
Sí, molta. A més en diferència de la primera temporada que llavors no tenia un antagonista clar aquí sí que el Julio juga aquest paper. A més, el Julio és un Joel Joan dos i serà una lluita d’egos constantment.
Quin paper hi jugues tu en aquesta guerra?
No hi entro massa. Diguem que la Carla aquesta temporada va en una línia paral·lela i que viu el seu propi arc de ser una estrella, que les coses no li comencin a sortir. Això repercuteix en què és molt més excèntrica, més obsessiva i tot s’accentua més i tot això afecta amb la relació amb el Joel.
Quan es va rodar una escena aquí al Rec d’Igualada, hi apareixies?
No, només us puc dir que això sortirà al capítol 4 i que Igualada estarà molt desconeguda. És un altre país, una mica exòtic i desèrtic.
Tornar a Igualada t’agrada, et sents com a casa, o has trobat el teu lloc a Barcelona?
Jo em sento més a gust vivint en ciutats grans. Al principi d’aquest any vaig estar 6 mesos vivint a Londres i això és el que m’agrada. Fins i tot Barcelona ho trobo petit, encara que sigui molt gran és molt tranquil·la. Igualada m’agrada perquè hi tinc les meves amigues, la meva família i m’agrada venir, però no m’hi veig aquí. Sóc més de ciutat.
Barcelona és potent com a capital cultural dins el sector del cinema i el teatre?
Molt. Hi ha molt bon teatre a Barcelona, crec que és una ciutat molt de teatre. Hi ha molts festivals, escoles de cinema potents, a més surt gent molt ben preparada. A poc a poc es van gravant més coses. Crec que Barcelona al món és molt coneguda, és una ciutat molt particular. Ja sigui per Gaudí, sigui perquè té mar. Barcelona té alguna cosa més underground, més hipster, a vegades falsament.
En una escena del primer capítol d’El crac, apareix un home que es troba al Joel Joan i al Julio Manrique i els hi diu: els dos sou molt bons, però tu Julio ets el millor, els actors de teatre sou els autèntics. Què en penses d’aquesta afirmació?
No ho sé, cada mitjà és molt diferent. O sigui qui és bo és bo, el teatre té una tècnica i el cinema una altra. Hi ha gent que té una tècnica teatral molt bona però a vegades els poses al cinema i els costa més, i al contrari. Jo no ho crec, però sí que la gent que va molt al teatre ho creu. Però també passa que si no surts a la Riera o a TV3 sembla que no estiguis treballant. Hi ha els dos vessants i a vegades són contradictòris.
A tu què t’omple més, el cinema o el teatre?
Jo he fet més audiovisual, el cinema m’agrada molt perquè a més formes part d’un engranatge. Al cinema tot conta, la llum, el pla i tu ets una figureta més. Són molt diferents, depèn del projecte, del personatge, si és un personatge que em motiva, si és un repte nou. Fer una sèrie també m’agrada molt, perquè el personatge evoluciona i el fas créixer i després estàs més còmode.
A la televisió reps més feedback de la gent, ara amb les xarxes encara més.
Clar però no tens la gent allà, llavors és diferent. A més hi ha una cosa que no controles tant, perquè hi ha un muntatge, una edició. Potser tu has fet una cosa però si després no t’ho munten, no surt. Amb teatre a la que portes moltes funcions has de buscar les ganes, alguna cosa més per fer-ho nou cada dia.
Es fa feixuc fer la mateixa actuació dia rere dia durant molt temps?
Tens dies de tot, dies que penses avui entre que hi ha menys gent, que sembla que faci una mica de mandra o que costa trobar coses noves. Però després hi ha un dia que tot fluix i és meravellós. Però en tots els projectes el que m’agrada és quan hi ha temps per assajar bé. A l’audiovisual a vegades no hi ha gaires assajos i llavors ho has de fer molt “in situ” o molt a casa teva. Si tens temps, ja saps què vols de l’altre personatge, què vols en aquella escena i tot i que et canvien coses ja tens l’objectiu clar de dir el meu personatge ve aquí perquè vol aconseguir això. Hi ha una base que no es pot desmuntar.
Amb el teatre, cada representació d’una mateixa obra deu sortir diferent tot i així.
Sí, també perquè tu estàs diferent, si un dia has dormit més o menys. Va canviant, potser l’entonació que poses a l’altre personatge l’afecta diferent i llavors ja hi ha un nou enfocament.
La improvisació és important?
Sí, perquè passen coses. Per exemple, fent el personatge de la Wendy un dia se’m va encallar el vestit i no vaig sortir quan havia de sortir i vaig sortir a mitja escena amb el vestit mal posat. I clar tots aguantant el riure, no vaig dir les frases que havia de dir, vaig marxar, me’l vaig posar bé i vaig tornar a sortir. Només això ja crea una dinàmica nova a tothom que et posa en un altre lloc. I també depèn del públic, hi ha públics que els hi fa molta gràcia una cosa i n’hi ha que no. Tu esperes que l’acudit funcioni i la gent no riu, això també t’afecta.
Hi ha molts públics diferents? Perquè això des de la posició de l’espectador no te’n pots adonar.
Totalment. Hi ha gent que li fa gràcia tot i gent que li costa més. Depèn molt del dia.
Per què li costa tant a la gent anar al teatre? El preu és una barrera o una excusa?
Fins a un cert punt és una barrera, perquè després la gent sí que es gasta diners per sopar fora, per anar a esquiar, per un iPhone… Per un costat sí que hi ha cultura teatral, hi ha gent que va al teatre, però està com molt dividit, la gent que hi va i la que no. I la gent que no va al teatre tinc la sensació que pensa que és una cosa com molt de “culturetes”, que no els farà connectar. Per què pensen que una pel·lícula els pot connectar més que una obra de teatre? Són coses diferents però les dues coses et mouen. Hi ha molta gent que creu que només hi ha els grans tòtems, però hi ha petites coses que són bones. La gent no té costum d’anar al teatre, la gent jove sobretot.
Les escoles hi juguen un paper important?
Clar, per exemple, vaig anar a veure “Les noces de Fígaro”, que és una obra el segle XVIII, francesa, una comèdia que dura 3 hores. Als nens de 16 o 17 els portes a veure aquesta obra i entenc que no els agradi o els costi. Però hi ha altres coses, al Teatre Lliure estan fent una obra que es diu “Història”, que parla sobre un professor d’història amb la relació amb la seva filla, i és una obra molt propera. Els instituts haurien d’anar a veure aquest tipus d’obres per veure que hi ha de tot.
Potser obres com “Ragazzo” que van fer ara a l’Aurora poden motivar als joves a anar al teatre.
Sí, si comencessin a veure aquest tipus d’obres se n’adonarien que també els pot agradar el teatre. Aquí és on hem de posar el focus, intentar fer-los veure que hi ha obres per a tothom.
En televisió, abans de començar una sèrie o pel·lícula, el tema de les audiències com funciona? Us posen mínims o algun tipus de condició?
Depèn de la cadena. Als actors no ens arriba, és més part de producció. Per exemple, dubto que TV3 digui heu d’arribar a aquest mínim. Si és un èxit molt millor per ells, per tothom i llavors pot ser que renovis o no i aquest tipus de coses. Però sí que amb altres cadenes si no assoleixes una audiència t’ho van canviant i ho veus. En comptes de sortir a les 10 de la nit, vas sortint cada cop més tard i fins i tot a vegades no s’emeten els últims episodis. Crec que tenim la gran sort que TV3 això no ho fa, TV3 diu: hem apostat per això, no funciona, però ho ensenyarem tot. Es comprometen a fer-ho, tens la seguretat que passi el que passi la sèrie es mantindrà al mateix dia a la mateixa hora, no faran coses estranyes.
Tens més seguretat llavors a l’hora de fer la sèrie?
Sí, però com a actriu ho has de fer sempre bé igualment. Per exemple quan vaig fer Alatriste, era una nova producció de Telecinco, els dos primers capítols els dirigia l’Enrique Urbizu, estàvem gravant a Budapest i era com que tot anava a ser la bomba; i va anar fatal d’audiència i crec que els últims episodis es van emetre a la 1 de la matinada. Per això et dic que amb una producció així que et pensaves que seria la bomba, no funciona i aprens que mai ho pots saber.
Et sents culpable quan passen coses així?
Segurament aquesta sèrie no estava ben acabada i no enganxava. Més que res et sap greu, però això passa amb tot, simplement perquè ho vius en primera persona. Veus que molta gent ha treballat molt i sap greu. Potser hi ha una falta de compromís de la cadena, però suposo que es mouen molts diners i no s’ho poden permetre. Però clar ara també ha entrat en joc internet, i com ho mesurem això? Jo per exemple no miro la tele, ho miro tot per internet.
Però t’hi fixes amb les audiències?
Inevitablement sí, perquè sé que si va bé d’audiència és un èxit. És molt fort que un producte també es valori així, però funciona d’aquesta manera.
Tens algun objectiu concret a nivell professional? Alguna cosa que des de petita sempre hagis desitjat.
M’encantaria treballar fora, quan he tingut l’oportunitat de viatjar treballant m’agrada molt. M’encantaria treballar en anglès, això seria el meu gran tòtem perquè m’agrada molt viatjar també, i poder ajuntar-ho tot és meravellós.
Ara ja has treballat fora però amb projectes d’aquí, oi?
Sí. Però vaig anar a Londres perquè em venia de gust passar una època fora i allà vaig trobar una obra de teatre, un Hamlet, una producció molt petita però en anglès. I em va agradar molt l’experiència.
Com veus de salut el sector audiovisual a Catalunya?
Malament. Hi ha TV3 que va retallant i es fa el que es pot, i a part d’això costa molt engegar projectes. Hi ha subvencions però hi ha 4 o 5 produccions fortes a l’any. Per falta de diners bàsicament, amb pel·lícules la majoria de produccions no recuperen el que han invertit, potser a través de premis o si ho venen a televisions ho pots salvar, però no pels diners que et donen les taquilles del cinema. És un peix que es mossega la cua. Hi ha produccions que només poden pagar a l’equip, a “Barcelona nit d’estiu” va ser un èxit i gràcies a això es va poder fer la segona, però a la primera els actors no van cobrar. Això fa que molts actors treballin gratis o cobrant el mínim.
La gent creu que si surts a la tele ets ric.
No, això costa. Jo ara fent “El crac” he estat un parell de mesos, per tant, un parell de mesos de feina només.
