A propòsit dels 50 anys de l’Institut Pere Vives, un record de les “Classes d’estiu”

1778

Carmel·la Planell

 

Des del dia de la seva inauguració, el 22 de gener de 1969, l’edifici que era oficialment l’Instituto Nacional de Enseñanza Media Pedro Vives Vich, més tard -familiarment- Institut Pere Vives, ha vist i ha viscut multitud circumstàncies, aventures i efemèrides, algunes de les quals han atorgat molta més significació al seu prodigiós itinerari educatiu. Emperò, al decurs d’aquest vibrant recorregut a través del pel temps, fóra potser un acte de desconsideració passar per alt un llarg, important, tot i que excepcional capítol de la seva història.

Un capítol que no per puntual i delimitat en la seva longeva trajectòria deixaria de ser rellevant; ja que també forma part d’una porció més de les correries del món de l’ensenyament a la ciutat d’Igualada. És a dir, dins d’aquest mig segle de vida es podria considerar arbitrari de no fer al·lusió a un episodi que va contribuir també a omplir de vida l’activitat acadèmica d’aquest centre. Això és, es tracta d’una història sorprenent i gairebé insòlita que, d’uns anys ençà, possiblement les noves generacions d’alumnes i el claustre actual desconeixen; i, en canvi dins d’un àmbit més extens, a nivell d’Igualada i comarca, certament són molts i molts els que de seguida recordaran allò que va ser considerat com: “L’Institut d’estiu”.

Efectivament, corria el curs 1976 – 1977, quan a proposta de qui havia estat director del centre el senyor Melchor Calaf se’ns va convidar a uns antics alumnes, als quals se’ns considerava suficientment capacitats, per a dur a terme una iniciativa llavors tremendament innovadora: poder satisfer la necessitat de cobrir les expectatives de recuperació (per al mes de setembre) de les assignatures que alguns estudiants no havien pogut superar en els exàmens finals de juny. Es tractava, doncs, d’impulsar i fer realitat un projecte: la creació d’un “equip de classes de recuperació”. Així doncs, va anar de la mà del nou director, el senyor Antonio Amor, i de la pròpia i recent formada Asociación de Padres de Alumnos, representada pel seu president el senyor Antoni Monclús, que es va donar via lliure al primer pas del que -durant deu anys, deu estius… que no són pocs!- van ser les “Classes de recuperació d’estiu” de l’Institut Pere Vives Vich.

Una sèrie d’estudiants universitaris vam passar a formar part del que es constituiria com tot un bon equip de novells “professors de repàs” de les diferents assignatures del BUP i COU d’aquella època; especialment de les competències de major complexitat -repartides entre Lletres i Ciències- com: Llatí i Grec, o Matemàtiques i Física i Química, a més de les anomenades llengües estrangeres (Francès i Anglès), i la Lengua castellana.

Si bé la llista d’alumnes que van concórrer a aquestes sessions de classes de recuperació durant tants anys va esdevenir summament llarga, no va ser menor la d’universitaris que monitoritzàvem els ensenyaments de repàs de les esmentades matèries. És en aquest sentit que hauria de servir de merescut reconeixement el fet de posar en valor la tasca de tots aquells i aquelles que –any rere any- vam cooperar a donar vida a aquella història i esmentar-ne els seus noms: Rafael Abenoza, Isidre Tort, Trini Canals, Josep Morera, Pep Rodríguez, Josep Rodríguez, Àngel Balaguer, Toni Morros, Joan Vidal, Josep M. Puig, Joan Llorens, Miquel Casals, Ricard Solé i Xavier Solé (de l’àrea de Ciències); Albert Cubí i Ester Soteras (d’Anglès); i, jo mateixa (de l’àrea de Lletres i de Francès).

Tanmateix, malgrat que el centre em segueix resultant tremendament familiar i fàcilment puc retornar visualment a aquell semblant arquitectònic i a la disposició dels espais dels anys 70’ i 80’: amb aquells llargs passadissos i les aules tan àmplies i ventilades, que tenien lavabos, armaris i unes enormes pissarres, i amb pupitres de seients inclinables; unes dependències on avui no sembla que hi hagi hagut massa variacions, excepte les pròpies del canvi de règim en què van desaparèixer les omnipresents icones del Franquisme.

Si més no, una visita bastant recent em va permetre d’observar un resolt procés d’adaptació i modernització de les aules, ara plenes de color i de vida, en el sentit de veure-les completament incorporades a les distintes reformes educatives i a les exigències dels nous temps; encara que he de puntualitzar que la majoria d’aquests canvis segurament responen al tarannà d’unes plantilles de professorat que, amb un esperit francament renovador, han assistit a donar un tomb no només a la imatge sinó a l’ideari del centre.

Avui, després dels meus quasi quaranta anys dedicats a l’ensenyament, període en el qual han estat bastants les transformacions tant pel que fa a plans d’estudi com a maneres d’entendre l’ensenyament i la pròpia organització d’una institució educativa; ben aviat t’adones que, per la seva idiosincràsia, aquest centre segueix sent tot un referent per a la nostra ciutat.

Emperò, en cap cas -i en nom propi- ni jo ni ningú de nosaltres no podem passar de llarg el generós suport pedagògic i humà que ens van dispensar, en els nostres primers passos d’ensenyants, alguns professors que també s’estrenaven a escriure la crònica diària de l’Institut, d’entre els quals: Andrés Calvo, Eugenia Minguillón, M. Luisa Izquierdo, José M. Sanz, Nieves Monge i el “Wences”.

Aquests dies, unes seqüències de memòria compartida ens transporten a mitjan dels setanta quan, anar a l’Institut durant els mesos d’estiu, era una mena d’epopeia, particularment per a la majoria d’alumnes que concorrien a la cita amb les seves assignatures, entre mig matí o bé a primera hora de la tarda, sota un sol abrasador.
Francament l’Institut estava a una considerable distància del centre d’Igualada, era ben bé a la perifèria, i aleshores no tothom hi venia motoritzat. Tot l’equip d’ensenyants i alumnes –aquests, repartits en grups reduïts- ocupàvem les classes del cantó dret de la façana; i, des d’allí, finestrals oberts de bat a bat, solíem encaterinar-nos per instants amb l’anar i venir puntual dels diferents alumnes i amb les vistes sobre Igualada.

Amb la mirada enrere, tots aquells anys, i lluny de la invasió del món digital -especialment de l’ús d’ordinadors, tauletes i mòbils- penso que podem felicitar-nos de l’alt nivell de comunicació que vam establir entre nosaltres -els professors- i els nostres alumnes. Al marge de les classes i de la rutina acadèmica de cada dia d’estiu, parlàvem i parlàvem … i molt, en estones perdudes o mentre esmorzàvem o preníem un refresc. Teníem temps per a tot, i les presses no semblaven existir ni a l’hora de plegar. En conseqüència, des d’aquest àmbit comunicatiu, prevalia un interès profund pel que succeïa en el dia a dia de cada un de nosaltres: els alumnes manifestaven una enorme curiositat per la nostra vida universitària i nosaltres per la seva realitat estudiantil i els seus possibles ideals de futur.
Realment, el fet de portar-nos pocs anys entre uns i altres va afavorir que, en molts casos, es teixissin llaços d’una perdurable amistat; també en el ben entès que a excepció d’uns quants dies d’agost pràcticament ens vèiem tot l’estiu. Finalment, en acabar la temporada de classes de repàs, es va fer tradició compartir un refrigeri en agraïment als serveis de porteria de la nostra inestimable Dolors Domenech; endemés de l’excursió de tots plegats a Massana (a Cal Comte) i també els sopars de comiat en restaurants d’Igualada.

Malgrat que el darrer any, curs 1985-1986, les classes –per qüestions legals- es van traslladar a les aules de Les Escoles de l’Ateneu; tot aquesta recapitulació de deu anys està dedicada a tots i totes vosaltres (alumnes, comptabilitzats en més de cinc cents, i “professors”). Vam ser un gran equip!

I, una especial gratitud per al Rafa Carmona i -si s’escau- tot el claustre, per a permetre’m ressuscitar aquesta memòria, potser massa silenciada, però no absenta d’evocacions plenament tonificants per tantíssimes persones.