Nou país, nous horaris

70

monica morrosCatalunya es troba immersa en un context dinàmic i canviant. Tenim la voluntat de construir un país nou on les condicions de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes siguin millors del què ho han estat sota l’estat espanyol.  Per tal d’aconseguir-ho s’aposta per canvis a nivell polític, econòmic i social. Dins d’aquest marc d’innovacions constants, s’han alçat veus que reclamen la necessitat d’una reforma horària.

Catalunya té la voluntat d’esdevenir un estat plenament europeu, però els horaris que regeixen les nostres vides encara sonen a temps de dictadura. És ben cert que en l’imaginari col·lectiu dinar a quarts de tres i anar a dormir passades les dotze sembla que sigui quelcom històricament establert, però això no és cert. El seu origen rau en l’època franquista, quan per sobreviure en una dura postguerra els nostres avantpassats i avantpassades van haver de treballar en més d’una ocupació o duplicar la seva jornada. En aquells anys, arribaven a la una a casa i a les tres s’incorporaven a la segona ocupació.

El clima mediterrani sempre ha estat un argument recorrent per defensar aquests horaris, però quan s’usa, no es tenen en compte les greus conseqüències que es poden derivar de mantenir uns horaris com els nostres. Tenint en compte el nostre ritme biològic les hores més productives de la majoria de les persones són de nou a dotze. A la resta d’Europa a les nou trobem un 80% de la gent treballant. A l’estat espanyol, per trobar aquests percentatges ens hem de moure fins a les onze. Queda clar que la pèrdua de capital humà en aquesta franja horària és de dimensions enormes.

Una altra qüestió que s’hi relaciona és la conciliació horària. Els horaris actuals encadenen les nostres vides fent-nos esclaus de la nostra feina. A l’estat espanyol es treballa 277 hores més que a Alemanya, però això no es tradueix en uns índexs de productivitat més elevats, sinó tot el contrari.  La manca de conciliació que patim té efectes perversos per la societat. En primer lloc topem amb una natalitat baixíssima (1,2 fills per dona) que no arriba als índexs de substitució (2,1 fills per dona). Com ens podem plantejar tenir fills si no tenim temps per tenir-ne cura?

Un altre efecte negatiu es pot percebre en l’àmbit de la salut. L’estat espanyol és el país europeu que té un índex de “dones estressades” més elevat. La manca de conciliació que patim, sumat a una societat masclista a on els rols de gènere encara són ben visibles, sobrecarreguen a les dones de feina i això es tradueix en l’empitjorament  de la seva salut. El més petits tampoc se n’escapen. L’estat espanyol és un dels països europeus que encapçala el rànquing de fracàs escolar. Això és degut a dos factors principals: La canalla no té amb qui fer els deures quan surten de l’escola i a més a més els nostres horaris no els permeten dormir les hores que necessitarien per descansar de manera adequada.

Si apostem per acostar-nos a horaris europeus, flexibilitzant les jornades o fent-les intensives, per exemple, el nostre nivell de qualitat democràtica també se’n veurà beneficiat. Tenir més temps disponible també es tradueix en més associacionisme i més participació política. Les evidències ens demostren clarament que el canvi d’horaris és una qüestió necessària per tal de contribuir al nostre benestar i per tant a la nostra qualitat de vida.  Per fer-ho possible però, necessitem que el debat impregni tota la societat i tots els sectors que la componen. Tenim la oportunitat d’aprofitar el moment polític actual per fer realitat aquests objectius i fer dels nostres horaris una eina al nostre servei i no pas una càrrega diària.

Mònica Morros