Joaquim Albareda i Salvadó (Manlleu, Osona, 1957) és Catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). En tant que historiador, l’eix temàtic de la seva investigació és la Guerra de Successió d’Espanya (1705-1714), contemplada tant des del vessant internacional com de la guerra civil que va suposar als territoris de la monarquia; un camp de treball que l’ha convertit en un eminent coneixedor de la història política del segle XVIII, sobre la base de projectes com: La política exterior de Felip V i la seva repercussió a Espanya (1713-1740) o El naixement i la construcció de l’Estat modern (segles XVI-XXI), entre d’altres.
Amb un exhaustiu ventall de publicacions personals i/o compartides, i una més que sovintejada presència a revistes d’història; avui, d’Albareda, ens ocupa un interès especial La Catalunya del segle XVIII: vençuda però no submisa, un volum on se’ns presenta una nova visió de conjunt d’aquesta centúria, en què la percepció que se’n té, després de l’abolició, el 1714, de les institucions seculars del govern català, és la de cent anys sense política, mentre anava aflorant aquell desenvolupament econòmic que feia possible la contínua avinença dels notables catalans al règim borbònic. Això no obstant, l’obra, conculcant alguns estereotips apuntats per altres historiadors, subratlla que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, el poble català mai no va defallir en la desavinença i la desaprovació per exigir alternatives polítiques al nou règim absolutista; això és, en el sentit de posar en valor que en cap cas els catalans de soca-rel oblidarien la remembrança de les llibertats segrestades.
A partir d’aquesta obra, del tot qualificada com a un manual de referència, va versar una ponència eloqüent, amb el reclam “Vençuts però no submisos. La Catalunya del segle XVIII”, al Saló de Plens de l’Ajuntament d’Igualada, el passat dia 9, en tant que acte institucional de l’11 de Setembre.
I, com a punt de partida, Albareda, ens va situar en un segle XVIII en què, després de la pèrdua de l’Estat i de les seves institucions, el 1714, tot i la fèrria repressió, el poble català, sense deixar de combatre l’absolutisme, va necessitar el seu temps per a poder modular la gestió política, mentrestant era considerat un absolut fracàs el mateix Decret de Nova Planta. Així, si bé abans del 1714 ja hi havia certs estímuls que van afavorir les múltiples transformacions encaminades cap a un respectable creixement econòmic; amb gairebé un segle d’absolutisme, lluny de l’administració del règim borbònic, l’acció política del poble català, a pesar dels escassos recursos de què disposava, es basava en les demandes i reivindicacions populars, perfectament estructurades des dels gremis amb mecanismes de representació i de participació que ja duts a terme anteriorment. Tot plegat, una casuística que posa de manifest fins a quin punt es va anar perpetuant la identitat del poble català, i com no l’ús popular de la llengua, en el sentit de recuperar aquell sistema electoral basat en la representació estamental, rescatant aquell paradigma polític en què el Parlament i les Corts Catalanes eren el centre. No obstant això, aquest episodi, inscrit a la societat de l’Antic Règim, donaria un gir substancial el 1812, amb motiu de la convocació de les Corts de Cadis, amb una constitució que per primera vegada situaria l’individu al centre de la política. Des d’aquest moment, el camí cap a la democràcia s’inaugurava llarg i feixuc.
Sublimat o idealitzat; l’11 de setembre del 1714, per al poble català, no deixa de ser un referent nacional encara que es tracti de la data d’una derrota. Emperò, aquest moment històric ha de ser considerat com un grandiós acte de resistència contra les tropes borbòniques; de fet un acte de consciència nacional, el sentiment de memòria col·lectiva que s’ha anat afermant, any rere any fins als nostres dies, sense abaixar el cap, salvant el retrocés de períodes opressors, i mostrant sempre aquell esperit rebel i cívic d’un poble que persegueix un ideal republicà i democràtic.
