Aquest juliol passat es complien 190 anys de la construcció, just a la primera meitat del segle xix, del que és avui el passeig Verdaguer. Des d’un àmbit cultural i del coneixement de l’evolució urbanística de la ciutat, centrant-me en aquesta data, és de justícia posar en valor -a nivell commemoratiu- un cop més, els orígens i les transformacions per les quals ha passat aquest eix viari i de comunicació de capital rellevància per a la ciutat. Una gran arteria al nord i per sobre de l’antic Camí Ral i del primer Eixample, ideada després de l’enderrocament de les muralles, abastant els límits aproximats del que havia de ser -aleshores- la futura Estació del Ferrocarril i l’Antic Hospital; en definitiva, una via essencial des del punt de vista social, econòmic, empresarial i també cultural. Així, cal assenyalar que la planificació del Passeig (1833) va ser formulada per l’urbanista Pere Serra, i responia a la definitiva conformació d’un passeig que havia de mesurar -en aquella època- 40 metres d’amplada per 1 quilòmetre de llargària.
Un assossegat passeig pel Passeig, abraçant tota la seva extensió i amplària, convida -de la mà d’alguns apunts d’arxiu- a descobrir una llarga i memorable història pel que fa no només a algunes arquitectures d’estètica particular que han preservat certes singularitats al llarg dels anys, sinó també aquells edificis que van assolir un destacat protagonisme social de signe cultural i d’esbarjo com van ser els dos grans cinemes, El Mundial i L’Astòria, que hi treien el cap i des del mateix passeig hi tenien el bar; fins a centres recreatius i esportius, com la piscina i el local social del Casal, o per exemple espais socials com els històrics: Centre Republicà, el Catequístic, el Sindicat, etc. Alhora, subratllar la important notorietat d’immobles de l’esfera empresarial, des d’antigues impremtes fins a fàbriques tèxtils i establiments comercials de renom.
Filant prim, més enllà d’aquests escenaris que acompanyaven el transitar de la ciutadania en el dia a dia i donaven vida a tantes iniciatives econòmiques i socials, tal vegada l’immoble de major transcendència per a la ciutadania va ser l’antic Hospital (1889); avui al meu parer tristament desaparegut si es té en compte que —per tractar-se d’una casa de la salut— era l’edifici que albergava en el seu sí més íntim una inabastable xifra d’històries plenes d’humanitat (unes amables i altres no tant), de la ciutadania igualadina i de la comarca.
I, des d’aquesta insòlita perspectiva de desaparicions inexplicables; és impossible de passar per alt l’Estació del tren, l’Estació Vella, una construcció de l’any 1893, d’estil digne de preservar, tristament enderrocada de la nit al dia, a l’any 1978. Al capdavall, un edifici que havia estat substituït per l’ampli i funcional espai ocupat per una nova estació de tren connectada amb una estació d’autobusos, al mateix any.
En aquest sentit, si bé fa deu anys, organitzats des de l’Ajuntament i a proposta de qui va ser el ben recordat Primer tinent d’alcalde d’entorn i Promoció cultural, Josep Miserachs i Nadal, es va celebrar el 180è aniversari de la inauguració d’aquesta via, amb un destacat calendari d’actes tot compilant un merescut homenatge; a la present pàgina, m’agradaria contribuir deu anys més tard a un nou reconeixement d’aquesta important via, en la línia de no quedar-me únicament en allò que ha significat o bé simbolitzat el Passeig fins ara sinó a sumar-me en un impuls de mirar al futur del que és una via, realment incomparable amb la de cap altra ciutat, que considero, en tots els sentits, francament desaprofitada.
