Un cap de setmana molt plujós – Josep M. Carreras

Alguns dels meus amics em diuen que acostumen a connectar-se als programes de tertúlia o als diaris digitals de la caverna. Els fan riure els comentaris grotescos i irreals sobre la situació de Catalunya. La veritat, jo no puc. Si alguna vegada ho he intentat, he hagut de tancar, indignat davant la manca d’ètica i la presentació esbiaixada dels esdeveniments; això quan no es tracta de proferir insults contra els catalans. Les acusacions de nazisme són ja un plat corrent en aquests menús i ningú ha mogut un dit per evitar-ho. Però un cap de setmana plujós com el darrer, que obliga a quedar-se a casa, deixa moltes hores lliures i aquesta vegada vaig caure en la temptació. En realitat, no vaig fer altra cosa que veure un reportatge sobre unes enquestes a peu de carrer -per tant, sense cap valor representatiu- fetes a ciutadans de Madrid sobre què pensaven de la situació a Catalunya. No cal dir que la immensa majoria estaven en contra de qualsevol mena d’acord ni negociació. Els arguments pràcticament només repetien els tòpics dels mitjans de comunicació estatals: la negació de Catalunya com a nació diferenciada, la presentació falsificada de la història, la visió unilateral del “dret de conquesta”, l’afirmació que a Catalunya hi ha una fractura social que pot portar conseqüències nefastes, la persecució de tot allò que soni a espanyol… etc. Res de nou, doncs. Però em van sorprendre dues coses: d’una banda, el convenciment que tot plegat era una dèria d’Artur Mas, que a la vegada es trobava atrapat per les exigències d’Esquerra Republicana. Per tant, la gran majoria d’entrevistats trobava correcte que el president de la Generalitat fos incriminat i jutjat i pagués les conseqüències d’un deliri que, segons ells, no portava enlloc. I per una altra banda, la idea que Catalunya sense Espanya no podria anar enlloc i s’aïllaria de la comunitat internacional, empobrint el país i deixant-lo en mans d’uns irresponsables. Quasi ningú va fer referència a les multitudinàries manifestacions i si algú va fer-ho, va ser per assegurar que el poble de Catalunya estava manipulat i s’havia obcecat en un projecte impossible. No es va parlar en cap moment de la importància de la societat civil en tot aquest procés. Deuen estar acostumats que les coses es facin des de dalt i no contemplen la possibilitat que sigui precisament el contrari, és a dir, que hagin estat els moviments populars els que han empès els polítics a prendre posicions sobre aquesta qüestió. Hi havia però un grup d’enquestats -molt minoritari, això sí- partidaris del diàleg per arribar a acords puntuals per evitar un trencament que ells consideraven perjudicial per a tothom. Curiosament, ningú va referir-se a la possibilitat d’una reforma de la Constitució que permetés convertir l’estat en un estat federal, amb competències més àmplies per a les diverses comunitats. Em va semblar bastant significatiu de la manca de consciència de la diversitat en què hauria de basar-se el federalisme que propugna el Partit Socialista. Només un jove va reconèixer el dret dels catalans a governar-nos per nosaltres mateixos. “Si el pueblo lo decide así, habrá que respetarlo”. Em va sorprendre l’afegitó: “Pero si ellos se van, ¿cómo quedamos nosotros? España se hunde”. Crec que aquesta és la clau de tot plegat. Si no fos perquè aportem a l’estat el 20 per cent del PIB, no ens haurien deixat marxar, ja ens haurien fet fora. Però no els convé. No som nosaltres els perjudicats sinó ells i això no ho poden permetre… Josep M. Carreras