D’aquí trenta dies tenim una cita amb les urnes. Tenim una cita amb la Història en majuscula. Cert és que a hores d’ara desconeixem com serà la jornada del referèndum de l’u d’octubre. Tenim fins i tot dubtes de si hi haurà urnes en llibertat o serem un país –encara més- ocupat. Però no és menys cert que entre els ciutadans de Catalunya hi ha la ferma voluntat d’exercir la llibertat. De decidir el nostre futur.
Ara és l’hora que sigui el poble qui agafi la bandera i no la deixi anar fins a creuar la meta de la llibertat. Els propers trenta dies –i els següents- són dies que passaran a la història de Catalunya pels fets que s’hi produiran.
L’Estat pot inhabilitat, jutjar o fins i tot empresonar als nostres legitims representants institucionals, però el que no pot fer es empresonar als ciutadans que donem suport a la proposta de constituir la Republica Catalana. I és justament aquest convenciment el que em dona més garanties que acabarem per a sortir-nos amb la nostra.
Els partits que es reparteixen l’administració de l’Estat –PP i PSOE- no s’adonen o no es volen aomar, que qui va iniciar el procés independentista va ser la ciutadania de Catalunya. Ho va fer en un moment en que únicament dues forces politiques –ERC i CUP- es manifestaven obertament independentistes. Les altres estaven per una autonomia més o menys àmplia, però autonomia dins d’Espanya.
El poble, a partir sobretot de la sentència del Constitucional contra l’Estaut –aprovat seguint tots els tràmits constitucionals- va exigir als seus governants superar l’autonomisme i exigir la independència. I des d’aleshores el clam no ha deixat de créixer o almenys no ha baixat.
El PP al poder no vol ni sentir a parlar de diàleg. La fermesa contra Catalunya li dona vots al conjunt del territori de l’Estat. Poc els importen els problemes dels catalans, per a ells ja fa temps que no som de la seva incumbència. Els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils, varen demostrar de manera fefaent que l’Estat Espanyol és inoperant a Catalunya tant pel que fa a la seguretat ciutadana com pel que fa a comunicacions, sanitat, cultura, inversions…. A cada dia que passa, la rasa entre Catalunya i Espanya es va fent més gran.
Mentrestant hem de suportar un virrei –Enric Millo- que ens amenaça, ens posa pals a les rodes i es permet sortir als mitjans de comunicació a tergiversar una realitat que ell mateix coneix prou bé.
I ara estem a trenta dies d’una data que serà clau: u d’octubre.
Tot depèn de nosaltres. Els propers trenta dies, seran els més emocionants de la nostra vida.
