Normalment escric la meva columna amb temps de reflexió i seguint els dictats de les sensacions que em transmet l’actualitat. I quan puc fer una columna, escoltant el cor perquè parlo de persones que ja han marxat sobtadament i abans del que l’edat podia fer pensar, em surten escrits emotius que arriben més fàcilment al cor dels lectors.
Així ho havia passat aquesta setmana però dimarts, ai làs, va sorgir una notícia que m’ha alterat els plans inicials. He prescindit de la columna feta i de cop al bot, n’escric una altra amb el cor carregat d’indignació i sensació d’impotència davant els crims de l’Estat.
Em refereixo a les declaracions fetes “en sede judicial” per l’excomissari Villarejo que confirmava el que sospitàvem: el CNI estava al darrere del cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017. Segons l’excomissari -que té més credibilitat que el Pequeño Nicolás- l’Estat volia donar un ensurt als catalans en vigílies del referèndum de l’1 d’Octubre, perquè veiessin Espanya com una protecció enfront del terrorisme islàmic. “Pero se les fué de las manos” i en lloc de carregar-se les torres de la Sagrada Família, provocaren la mort de 16 persones i 350 ferides, algunes encara amb seqüeles físiques greus.
Una vegada més el Gobierno de España ens aplica el pla ZEN (Zona Especial Norte) dissenyat per reprimir als bascos a base de guerra bruta, crims d’estat i aplicació discriminatòria de les lleis vigents. Ens han aplicat una mena de GAL que si en el cas d’Euskadi -amb la presència d’ETA- ja no tenia cap justificació, en el cas de Catalunya, que sempre ha lluitat pacíficament, és encara més criminal. Han comès assassinats en massa contra persones innocents. Ho fan amb total impunitat i finançats amb els diners dels nostres impostos.
D’això la premsa espanyola -més espanyola que premsa- no n’ha dit ni piu i determinats diaris publicats a Barcelona, que han omplert pàgines i pàgines amb la pancarta del president Torra, d’aquests crims d’estat ni en parlen. Insisteixo: editats a Barcelona.
Quan es fa una declaració “en sede judicial”, davant de jutges i fiscals, és obligació dels togats investigar allò que s’ha dit, però, a hores d’ara no tinc notícia que s’hagi posat en marxa cap procés per escatir la veritat d’uns crims que, tot indica, han estat potenciats des d’alguns despatxos de Madrid.
Quan tens un sistema judicial que en lloc de ser una línia de defensa dels ciutadans, s’ha convertit en una estructura d’agressió, hom s’adona que si volem conservar l’idioma, la llibertat i fins i tot la vida, no tenim altre camí que marxar d’Espanya.
Mentrestant els estem pagant fins i tot, les bales que ens mataran.
