Pere Prat
Tenim el repte de definir com ha de ser el nostre futur. Durant la reconversió industrial dels vuitanta del segle passat, van desaparèixer molts sectors econòmics i industrials i en varen sorgir alguns de nous. Aleshores hi havia una indústria protegida, fragmentada, diversificada, poc innovadora i concentrada en unes àrees, on donava plena ocupació, i es va passar a una societat de serveis de base turística més dispersa, amb una taxa d’atur que, des de fa dècades, és el doble de la mitjana europea. Es van crear multitud de feines de baixa qualificació per donar-li suport, com la construcció, el lleure, hotels, restaurants i ‘xiringuitos’ (som el país d’Europa amb més bars per cada mil habitants). Per tal que una transformació sigui reeixida, hi ha d’haver un transvasament de les activitats amortitzades a les noves ocupacions. I això no es va fer bé.
Disposem de més eines que a l’època del ‘desarrollisme’, però el model econòmic d’avui ha creat una gran desigualtat social, alimenta la cobdícia i garanteix una precària solidaritat. Es reclamen serveis bàsics com escoles, hospitals, residències, defensa de la natura, o feines del camp, però es mira cap un altra banda per no veure l’explotació dels que recullen raïm, pomes, peres, préssecs i verdures, o que cuiden gent d’edat per pocs diners i que sovint fan immigrants sense papers.
No ens podem permetre repetir els errors de sempre. En aquests moments és molt difícil fer indústries del futur des del no res i l’esperit empresarial només pensa en ‘fer-se milionari’. Cal una massa crítica que no tenim i, en canvi, patim la deriva populista de la ‘cohesió social’ per justificar despeses ruïnoses. També hi ha por a que els recursos vagin a grans empreses ja que, malgrat ser les més preparades, sovint es queden els beneficis i socialitzen les pèrdues. Els tècnics europeus diuen que els fons destinats a ajudes no han de barrejar-se amb els destinats a la transformació. Però això comporta entendre on estem i a on volem anar. Cal definir com integrar les activitats que ja existeixen amb les noves per aconseguir una taxa d’ocupació adequada.
El propòsit dels fons europeus és ajudar-nos a ser. No a ser més rics, sinó a recuperar els elements productius de la nostra societat. Alvin Toffler explicava, fa més de cinquanta anys, el ‘Xoc del futur’. Avui allò ja és present. Les onades migratòries continuen arribant per fer les feines elementals, però han desaparegut moltes de les que fins ara eren de la ‘societat aposentada’ i, per sobreviure, caldrà trobar-ne de noves, o recuperar algunes de les que ja no es volen fer. Hi ha molts riscos, però també grans oportunitats, si es gestiona bé.
