Es disposa de molta informació – verídica o no – que és impossible analitzar correctament. La genera els que s’irroguen la credibilitat i pregonen la seva capacitat de difusió. Com gairebé sempre, presumeixen del que els manca. Tothom pot divulgar qualsevol cosa. I a vegades simples rumors es converteixen en veritats virals. Mentides convertides en certeses. Solucions impossibles predicades per líders histriònics. Filtracions interessades que apareixen quan convé a qui les difon. Tot organitzat per alinear a la gent vers el que volen. Les consignes no s’argumenten. Es repeteixen, tant com poden. I es fa a través de tertúlies, mitjans o xarxes socials. Cerquen crear un estat d’opinió. No solucionen res. Només serveixen a les estratègies partidistes embolcallades d’ideals.
La majoria dels polítics només es recorden dels seus votants quan s’acosten eleccions i després s’obliden de promeses i compromisos fins les properes. Per això la gent vota qui creu que millor defensa els seus interessos i, poc a poc, es va organitzant per trobar les pròpies solucions als seus mals de cap. Voldria debats i propostes concretes i només rep discursos i tertúlies de cafè. Veu que els partits s’han convertit en plataformes per assolir el poder i repartir-se prebendes. Tot molt lluny d’aquella representació ciutadana inherent a la democràcia.
Noves formacions diuen ser transversals i aportar solucions. Però s’emmotllen a la manera de fer la política de sempre. Noves cares, nou discurs, però els mateixos procediments. Sols canvien els objectius. Alguns, fins i tot tenen tics totalitaris. S’enutgen de que es voti mantenir un monuments a Tortosa, mentre demanen el dret a decidir. S’esquincen les vestidures quan els bàrbars dinamiten vestigis arqueològics i ells volen eliminar tots els vestigis del passat recent. Reclamen “fer complir les lleis” que els convenen, com aquells que invoquen els manaments religiosos que volen esborrar les idolatries icòniques dels altres. Dimonitzen els contraris. Canvien noms de carrers. La intransigència i el fanatisme de sempre.
Millor deixar fer, encara que no ens agradi. Menys jutjar i enderrocar. Debatre i parlar és positiu. Sigui a les xarxes, els mitjans de comunicació o el carrer. Argumentant per no fer demagògia. Fugir de l’espectacle informatiu que s’alimenta de l’escàndol, la desautorització del contrari i de la confusió. Si el món canvia, la política també ha de fer-ho. S’ha de lluitar contra la incertesa, generant confiança, que és l’esperança de fer que passin coses d’una manera determinada. No cal parlar només d’economia i benestar econòmic. Millor fer-ho d’expectatives i d’il·lusions. No tothom vol el mateix. Progrés i felicitat té moltes interpretacions. Respectem aquesta diversitat i esforcem-nos, entre tots, en construir un present sense imposicions i que respecti els parers de tothom. Per això en democràcia decideixen les majories, però es respecten les minories.
Pere Prat, empresari.
