Els darrers set anys la situació política a Catalunya s’ha girat com un mitjó. Els més de dos milions de votants del referèndum de l’1 d’Octubre del 2017 s’han anat diluint, víctimes del desencís que provoquen entre els ciutadans, les lluites estèrils dels partits independentistes entre ells i les campanyes abstencionistes, més o menys interessades.
Si el conjunt dels partits independentistes hagués fet una bona anàlisi dels successius i negatius resultats electorals, s’haurien adonat que la divisió els feia perdre suport electoral, perquè no hi ha res que fastiguegi més a un elector, que veure com es dilapida el seu vot. Si per guanyar un vot dins de l’àmbit independentista et bases en la crítica cruel a una altra força sobiranista, encara que guanyis algun vot, et pots trobar que la baixada del teu únic aliat possible, faci inviable una majoria sobiranista.
Tant li fa si a les anteriors eleccions vares treure un 52% dels vots -i per tant majoria absoluta- si no apliques la majoria regalada, a les següents eleccions, els votants es quedaran a casa. Com va passar a les darreres i com segurament tornarà a passar a les properes, si no s’esmenen. Si no ens agrada l’actual inquilí del Palau de la Generalitat, no tenim dret a lamentar-nos: al capdavall ha estat elegit en base als diputats que entre tots hem votat.
Les darreres manifestacions de l’onze de setembre i de l’u d’octubre semblen demostrar que l’independentisme ha tocat fons. Som molts els que sortim al carrer i en molts indrets de Catalunya, però queda clar que estem lluny, molt lluny, de les grans manifestacions de fa cinc anys.
Certament som molts menys que abans, però tenim molta més experiència i, si som capaços de tornar a omplir els carrers, ja no serà tan fàcil que ens facin tornar a casa. Gat escaldat, amb aigua freda en té prou, deia la meva àvia. Tinc clar que calen lideratges nous i aprofitar l’experiència d’alguns dels antics per remuntar la situació actual.
A diferència d’altres països, a Catalunya tenim unes entitats ciutadanes amb capacitat de mobilització popular que actuen amb independència dels partits. Aquestes entitats -Assemblea i Òmnium- han perdut capacitat de mobilització, però encara en tenen més que els partits per si sols. Qui no estigui d’acord amb la deriva dels partits, té l’alternativa de reforçar les entitats que han mantingut la fidelitat al projecte comú de la independència, sense baralles internes.
Segons els nomenaments que està perpetrant el nou president de la Generalitat -més aviat governador civil de Catalunya- estic ben segur que ens donarà motius per tornar-nos a mobilitzar, des dels partits o des de les entitats. I amb l’experiència acumulada, segurament ho farem molt millor.
Quan s’ha tocat fons i malgrat tot encara hi ha molta gent que surt al carrer a reivindicar la República catalana, començo a creure que l’objectiu de la llibertat és possible. A no ser que hi hagi qui, havent tocat fons, continuï dedicant-se a fer més profund el forat on el desencís ens ha posat.
