Esbrinar l’edat que tenien els animals quan van morir ha proporcionat informació molt valuosa sobre la manera d’obtenció dels recursos animals (caça o carronya) i sobre les tàctiques emprades per a la seva captura, les quals poden tenir un important significat social, ja que ens poden permetre inferir la cooperació entre individus per fer-se amb les preses, com es van transportar els cossos dels animals i si existia una posterior distribució dels aliments entre els individus que formaven un grup de caçadors recol·lectors.
Els neandertals han estat descrits tradicionalment com individus salvatges, amb poques capacitats cognitives i, per tant, sense massa habilitats per a la caça de grans animals. Si la seva dieta es basava en la cerca de carronya abandonada per altres animals, la repartició no tindria cabuda, perquè no hi hauria possibilitat d’adquirir aliments més enllà de per un mateix. Tanmateix, en l’actualitat el coneixement dels neandertals ha canviat completament les hipòtesis sostingudes fins fa uns anys.
En aquesta línia cal situar una nova recerca sobre les seves estratègies de subsistència i, conseqüentment, la seva capacitat per a l’obtenció d’aliments, que seria similar a la desenvolupada pels Homes Anatòmicament Modern s, és a dir, els Homo sapiens. L’estudi, realitzat per Juan Marín (Becari pre-doctoral al Museu d’Història Natural de París), juntament amb Antonio Rodríguez-Hidalgo (investigador post-doctoral a la Universitat Complutense de Madrid) i Palmira Saladié (investigadora a l’IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) sobre restes descobertes a l’Abric Romaní (Capellades, Barcelona) així ho demostren.
Juan Marin ha analitzat l’edat de mort dels cavalls i els cérvols trobats en vuit estrats arqueològics de l’Abric Romaní, en una cronologia que aniria entre els 43.000 i els 54.500 anys d’antiguitat, segons el mètode de datació aplicat. Els resultats demostren que els neandertals caçaven selectivament els cavalls d’edat adulta. En canvi, la mateixa activitat en els cérvols era més variable i, per tant, flexible. El mateix investigador comenta que les diferències en els perfils de mortalitat identificats en aquest jaciment avalen la pràctica de diverses estratègies de caça: “Per una banda, es van utilitzar estratègies de caça selectives per als cavalls en tots els nivells, en canvi, els cérvols van ser el producte d’estratègies selectives i no selectives només en uns estrats en concret”.
Per franges d’edat, els animals adults sempre són els més forts i més saludables d’una població. A més, en el cas del cavall (o del bou salvatge europeu, també present en el jaciment tot i que en menor mesura) la seva grandària implica un risc substancial per als caçadors, cosa que en els depredadors no humans es redueix a través de la cooperació, tal com s’observa en la cacera protagonitzada per lleons, llops, hienes i licaons.
L’obtenció dels cérvols també s’ha dut a terme en grup, però segurament aquests animals –a diferència dels èquids- podien ser abatuts per una sola persona, especialment els individus joves. En la caça d’adults, sembla que la tàctica selectiva d’emboscada pot haver estat la més utilitzada. En canvi, els cérvols joves es poden capturar de diverses maneres: per paranys, amb projectils o per persecució, però “no hauria estat un desafiament per als caçadors”, segons Marín.
Així que els neandertals de l’Abric Romaní van desenvolupar estratègies específiques de caça basades en dues característiques de la seva presa: els taxó i l’edat de l’individu que volien capturar; cada estratègia va generar perfils de mortalitat específica.
Com ho sabem: l’estudi de les dents
Això s’ha conegut gràcies a l’estudi d’un total de 486 peces dentals de cavalls i cérvols de vuit nivells arqueològics diferents que corresponen a una forquilla cronològica que abasta uns 10.000 anys aproximadament. S’ha analitzat la seqüència d’erupció i reemplaçament de les dents (els moments en què les dents de llet dels animals són substituïts pels permanents) i del seu desgast mitjançant la mesura de l’alçada de la corona i el desgast de les superfícies oclusals (superfície de masticació). Gràcies a això es va establir la seva edat de mort i es va poder comprovar la preferències en la caça dels individus en funció a l’espècie a la qual pertanyen.
