Marc Ollé Bernades va guanyar ara fa tres setmanes el Campionat de Catalunya d’UltraTrails. L’esportista igualadí va tornar l’any passat a casa després de treballar a Anglaterra els últims anys. Amb el retorn a Catalunya, els resultats esportius han notat una millora significativa. Fem un repàs amb ell de la darrera temporada.
Has tingut grans resultats aquest any.
La veritat és que m’ha anat molt bé. Vaig ser el primer català i 37è a la general en acabar la UltraTrail del Montblanc [170 km], que és l’ultra amb més prestigi del món. Em veia envoltat de gent que es dedica a això i jo no, que soc enginyer, i em va donar força repercussió.
A més, del Campionat de Catalunya i l’Ultra del Montblanc, he fet un parell més de curses de llarga distància, Bastions, on vaig guanyar, i també vaig participar a la Gran Trail Aneto-Posets, on vaig quedar segon i no m’ho creia ni jo.
Així que estic molt content, ja que les quatre ultratrials que he fet m’ha anat molt bé.
Ara fa un any ja vas començar a demostrar el teu potencial amb la travessa per la Porta del Cel…
Sí, i en tinc el millor registre fet en condicions hivernals (no era hivern astronòmicament parlant però hi havia 1,5m de neu i feia molt fred). Feia anys que tenia ganes de fer-la, per estima i respecte a la muntanya. Eren 65 km i 6.000 km. de desnivell que vaig poder fer amb 17 hores i mitja. Hi vull tornar a l’estiu per intentar fer el rècord en aquesta època de l’any també.
Corres en altres distàncies més enllà de les ultres?
Sí, de fet em diuen que soc un tot-terreny, competeixo amb totes les distàncies. He participat en la Copa Catalana, amb curses de dues o tres hores, on aquest any hi havia un nivell molt alt, i he acabat fent quart de la classificació.
I a més també he competit en quilòmetre vertical. Vaig començar pensant sobretot a nivell entrenament però m’ha agradat bastant i al final també he fet un bon resultat, cinquè, a la Copa Catalana de Quilòmetre Vertical. M’ha beneficiat molt a nivell fisiològic.
Competir en diverses distàncies et serveix també per trencar rutines?
Sí, a mi m’agrada la muntanya en general. Per exemple també vaig participar la VolCat en BTT o altres anys he competit en raquetes de neu. A l’hora de plantejar-me la temporada sempre decideixo primer quines ultres vull fer, perquè sí que requereixen una preparació més específica, i llavors intento compaginar el calendari amb altres curses curtes.
Què és allò que et motiva per seguir entrenant? Segur que hi ha dies que es fa complicat…
No m’entreno per dedicar-me això. Per exemple, sé que si vaig a una cursa en què també hi vagi en Kilian Jornet, aquella no la guanyaré. I altra gent que s’hi dedica. El que realment em motiva és la lluita contra mi mateix. El que sí que tinc clar és que soc enginyer, és allò a què em dedico i sempre he posat per davant el meu nivell acadèmic i professional abans que l’esportiu. És per això que el meu nivell de forma al llarg dels últims 15 anys ha anat oscil·lant segons les meves condicions personals i professionals. Aquest any, que ja he tornat a Igualada i tinc una feina més “normal” [abans treballava en un equip de Formula 1 a Anglaterra] que m’ha permès tenir aquest augment de rendiment en el darrer any.
Anar a entrenar, però, no em fa mandra, de fet noto que em va molt bé per esbargir el cap. No em suposa un sacrifici.
L’exigència mental a l’hora de fer una ultra és molt gran, no?
Sí, per això crec que tant el primer com l’últim en arribar han guanyat. Tant un com l’altre estan als seus límits.
Quan corres una ultra mai pots pensar en acabar, perquè pararies boig. No només són les hores que en principi correràs, sinó els imprevistos que poden sorgir. Jo en algunes he arribat a patir molt, perquè han sortit controvèrsies, però m’ho prenc com la vida, si surt un contratemps intento trobar-hi una solució. Que tardo dues hores més en arribar? Doncs prefereixo arribar tot i que hagi de patir molt, molt i molt que no pas no arribar.
Tens alguna tècnica en especial?
Hi ha gent que escolta música, però jo no ho faig. En tinc prou mirant el paisatge, escoltant-lo, pujar, baixar. Tot això ja em dona suficient energia com per anar tirant.
Tens planificada ja la propera temporada?
Encara ho tinc bastant a l’aire, però segurament faré el Campionat d’Espanya d’Ultramarató, que es fa al març a Andalusia. També em faria gràcia anar a la Lavaredo UltraTrail, a la part italiana dels Alps. I encara he de decidir les altres que voldria fer. Encara és una mica aviat, fins aquesta setmana no ha sortit el calendari de la Federació espanyola, el de la Catalana encara no s’ha publicat… estem a l’expectativa.
Ho comentaves abans, fins fa poc treballaves com a enginyer a la Formula 1. El trail i la Formula 1 semblen a priori dos mons totalment oposats.
La F1 és el glamur, un esport més de ciutat. Però jo no hi era només perquè m’agradés l’esport de motor, que també, sinó perquè com a enginyer sempre he volgut treballar al lloc on hi hagués la millor tecnologia del món. I més enllà de la indústria aeroespecial, la Formula 1 és aquest lloc, amb pressupostos pràcticament il·limitats. Com un jugador de futbol vol jugar al Barça, l’objectiu d’un enginyer és estar a la Formula 1.
Ara, però, preferia tornar i he començat a fer un doctorat, que serà la meva feina en els propers tres anys.
Tot i l’exigència professional d’aquests anys a Anglaterra, seguies entrenant i competint.
Sí, per molt que Anglaterra sigui un país força pla, intentava entrenar de manera eficient. La meva entrenadora (GGM Solucions Esportives) em preparava adaptant-me a les meves circumstàncies, sabent que no podria guanyar, però l’objectiu sempre era acabar sense fer-me mal. I així va ser.
