Ets director, actor, dramaturg i escriptor. Totes aquestes facetes teves van lligades o han anat sorgint amb el temps?
Em vaig formar com a actor a l’Institut del Teatre però també vaig estudiar Filologia Catalana, i sempre m’ha interessat el tema de l’escriptura. Arran de dirigir, durant un temps vaig potenciar més la part dramatúrgica i darrerament m’he animat a escriure més sovint, a mostrar-ho més, a tenir més regularitat escrivint. A mi m’agrada tot del teatre i això implica la interpretació, la direcció, la dramatúrgia… tot el que està al voltant de la tasca teatral m’interessa i m’agrada anar descobrint, treballant. I ara estic en un moment vital molt creatiu.
Parlem doncs de teatre. El mes de setembre es va estrenar “Estimadíssims malvats”, una producció de Teatre Nu de la qual n’ets director i dramaturg. Per qui encara no l’ha vist, de què tracta l’obra?
De fet la vam estrenar al Festival de Llegendes i ara al setembre ha fet temporada al Tantarantana, a Barcelona. Jo vaig escriure el text de l’obra i amb la Laia Vallès i el Jordi Vidal vam incorporar la part musical, perquè és un espectacle amb cançons. Es tracta d’un espectacle en què la potència del Jordi n’és l’eix central i ens qüestiona com al llarg del temps el mal ha format i forma part de la nostra quotidianitat i com el normalitzem en el nostre dia a dia i sobretot en el record. Com fets traumàtics, amb les cançons, acaben esdevenint alegres sense ser-ne conscients. És un espectacle musicalment molt interessant, que es gaudeix i alhora fa qüestionar-nos. El principal reclam de l’espectacle és la gran tasca que fa el Jordi Vidal com a actor i cantant, i la feina de la Laia en la barreja de música electrònica i tradicional que ha creat per a l’obra.
La resposta del públic ha estat bona durant aquestes setmanes que heu estat al Tantarantana?
També vam ser a Fira Mediterrània i aquest cap de setmana som a la Pobla de Claramunt. L’acollida a Barcelona ha estat bona, tenint en compte que el setembre és un mes d’arrencada. Hem rebut molt bons comentaris i el boca-orella ha funcionat molt bé. Ara toca treballar per poder-la girar. Pensem que és un espectacle que parla de cultura popular i per tant és molt adient poder-lo portar pel territori, a comunitats petites, als pobles.
Una altra de les obres produïdes per Teatre Nu i de la qual n’ets l’autor és “Els ossos de l’irlandès”, amb la qual vas guanyar el premi Frederic Roda l’any passat.
Aquesta obra es va estrenar divendres passat al Temporada Alta de Girona, tot i que en vam fer una preestrena a Tous i ara la tornem a “estrenar” al Teatre Akadèmia de Barcelona on hi serem quatre setmanes. El fet de poder ser a Barcelona durant un temps sempre dona una visibilització important.
Mira, de casualitat aquest any, en tres mesos, Teatre Nu hem tingut dues produccions a Barcelona, fet poc o gens freqüent però que ara s’ha esdevingut així, i ens n’alegrem.
Quin tipus d’obra és?
És una comèdia negra, amb un punt de drama que transcorre en un espai rural, en un poble, una característica que a l’hora d’escriure-la vaig tenir en compte, perquè moltes de les obres de teatre contemporani que es fan són molt urbanes, amb conflictes molt urbans. En aquest cas és la trobada de tres amics quan un element secret que els uneix ressorgeix a causa de la pluja i han de fer-hi front. L’obra és divertida, amb humor negre i fosca, però ha tingut bona acollida.
“La dona del tercer segona”, que va ser l’espectacle anterior, també et va aportar moltes coses positives.
Tant per a mi com per al Teatre Nu ha sigut una obra que ha permès que se’ns veiés creativament fent espectacles per a adults que funcionen. I com a dramaturg, veure que un text meu ha anat molt bé és molt satisfactori. És una obra que m’ha aportat moltes coses bones.
La companyia Teatre Nu ha evolucionat?
Potser ara les nostres inquietuds artístiques, el nostre moment vital com a creadors -que suposo que té a veure també que els nostres fills s’han fet més grans- i el nostre dia a dia són diferents, i això fa que vulguem provar altres coses.
Les obres que has escrit fins ara són amb pocs personatges. Et sents més còmode així?
“La dona del tercer segona”, per exemple la vaig escriure directament com a monòleg i pensant molt en què la fes el Teatre Nu i “Els Ossos”, a l’hora de plantejar-me la història, em van sortir els tres personatges i no fer-la des de Teatre Nu tot i que finament, al guanyar el premi, n’hem sigut els productors. Suposo que inconscientment, quan escric, penso que l’obra s’ha de fer i que és més difícil que s’escenifiqui amb més personatges, és una mica de deformació professional. Però tinc ganes d’escriure alguna cosa per a més personatges.
Una altra de les teves facetes és la d’escriptor i el passat mes de maig vas presentar la teva primera novel·la “Laura on the Moon”, un llibre que parla de l’autisme.
Jo volia parlar de les ganes que tenim de mostrar-ho tot, sobretot les creacions artístiques, i veure que no sempre és així, a vegades només serveixen per a la persona que les crea. A partir de treballar a l’Escola Àuria durant molts anys ensenyant teatre, vaig aprendre a valorar l’art o la creació artística com un element que pot ajudar i que no fa falta mostrar-lo. I va sorgir la idea de fer un llibre sobre la meva experiència però havia de ser una ficció i em va sortir en forma de novel·la escrita en primera persona, amb quatre personatges que fan monòlegs interiors on expliquen la mateixa història des de diversos punts de vista. M’ho vaig passar molt bé fent-la, ha sigut una experiència nova tot el procés de treball que comporta.
