La quarta victòria de Marc Castells a les eleccions municipals a Igualada ha estat contundent. Un mateix alcalde ocuparà, en democràcia, el càrrec 16 anys consecutius. Mai ha succeït des de 1979. Això és el que quedarà per a la història. Un fet inèdit i inapel·lable que demostra que la percepció de la majoria de la ciutadania és que l’alcalde des de 2011 mereix un cop més la seva confiança. La majoria de ciutadans creuen que Igualada, en línies generals, és una ciutat que funciona, que evoluciona i que es modernitza. Per tant no cal apostar per cap canvi de govern. Tot un èxit personal, que cal atribuir a la popularitat de Marc Castells i a la seva indiscutible dedicació a la ciutat.
Aquest és el factor més important que ens deixen els resultats de les eleccions del passat diumenge, més enllà de la immensa, i també esperada, patacada que ha rebut la candidata republicana, Alba Vergés. També sense discussió. Esquerra Republicana va fer una aposta errònia per la igualadina que ha ocupat càrrecs institucionals molt importants i altes responsabilitats de govern a Catalunya. Van pensar que això seria suficient per poder disputar l’alcaldia amb solvència a Marc Castells. Res més lluny de la realitat.
Totes les conteses municipals tenen, com a factor principal, claus estrictament locals, més enllà de les tendències a nivell nacional, les fluctuacions de l’abstenció, i en aquesta ocasió el vot general de càstig dels electors catalans a les polítiques d’Esquerra Republicana. Com a exemples només cal posar el triomf, per una majoria absoluta sense precedents, a Badalona, de Xavier Garcia Albiol del Partit Popular o la sorprenent victòria de Sílvia Orriols a Ripoll al front de la formació d’ultradreta Aliança Catalana. Ni tots els votants d’Albiol a Badalona són de dretes, ni tots els que han apostat per una candidatura de proclames xenòfobes a Ripoll, són racistes. La percepció, encertada o no, és que aquests electors creuen que les dues candidatures poden canviar i millorar la seva comunitat.
I més a prop nostre, mereix una menció especial el triomf d’Ara Montbui a Santa Margarida de Montbui. Aquí el canvi ha estat la continuïtat amb la màxima confiança a un govern que els montbuiencs s’han fet seu. La seva victòria amb una majoria absoluta clara va més enllà de factors ideològics. L’equip de “Shummi” Juárez, s’ha mostrat transversal. Ha estès l’orgull de ser montbuienc, i l’esperit de pertànyer al barri i al poble més enllà de factors socials, econòmics i polítics a la majoria de gent de Montbui, que han fet propi aquest tarannà.
A Igualada el retrocés d’Esquerra Republicana ha estat greu. Ha dilapidat el seu crèdit de 2019. Ha tornat al seu sostre tradicional de tres regidors. Un resultat que s’ha d’interpretar com una derrota i que té a més conseqüències a l’Anoia. La caiguda en vots i regidors a Igualada ha costat als republicans obtenir la majoria al Consell Comarcal i la pèrdua del diputat a la Diputació. Aquests mals resultats no només es deuen al desencert de l’elecció de la candidata Alba Vergés, persona de tracte personal afable i solidari.
No ha estat ben rebut un nou canvi de candidat a Esquerra en tres eleccions consecutives. No s’ha transmès cap projecte sòlid de ciutat. La campanya electoral ha estat de deficient disseny, missatges distants, mitges veritats, accions poc properes, vídeos innecessaris o discursos recurrents. En aquests darrers anys Esquerra Republicana no ha aprofitat la força dels seus cinc regidors ni Enric Conill ha exercit un veritable lideratge com a cap de l’oposició. L’elecció d’Alba Vergés és un factor més de la patacada. Encara se la recorda com la consellera que va tancar Igualada durant la pandèmia. La seva elecció tampoc va ser ben rebuda per una bona part dels seus militants. Massa factors en contra. És necessària una profunda reflexió i assumpció de responsabilitats. Un fracàs que potser mereix, com han fet els fins ara alcaldes republicans a Lleida, Miquel Pueyo o Mireia Ingla a Sant Cugat del Vallès, un acte de dignitat i un pas al costat.
