Les autoritats econòmiques treballen des fa temps perquè arribi la inflació i de moment no se’n surten. A USA l’atur els ha caigut per sota dels mínims històrics, però la inflació subjacent no es mou. Els costos laborals han crescut, però l’impacte inflacionari ha quedat diluït per la recuperació cíclica de la productivitat. A l’Eurozona, sembla que donen per feta la recuperació, però no ha arribat a la majoria de la població i hi ha un creixent sentiment de proletarització. Els treballadors, veuen com les seves negociacions salarials topen amb la pèrdua de competitivitat dels seus centres de treball i l’opció de perdre la feina genera una por dissuasiva. No és viu malament, però hi ha la sensació que la qualitat de vida anirà minvant.
La corba de Phillips representa la relació entre atur i remuneració. Tradicionalment quan baixava l’atur, repuntava el preu de la mà d’obra. L’augment de la demanda feia pujar els salaris. Per això les dades del mercat laboral s’havien considerat un indicador important que anticipava el augment de la inflació. Però amb la globalització això ja no passa, perquè la demanda de la mà d’obra s’ajusta amb la feina feta per treballadors situats en indrets llunyans. Mica a mica les empreses logístiques i les multinacionals amb distribució pròpia han anat limitant el paper de les empreses productives i, en conseqüència, del paper de la força laboral del propi país. Des del 2009, la correlació que marca aquesta corba ja no té aquesta explicació en els països desenvolupats.
No anticipen els objectius d’inflació que havien objectivat governs i bancs centrals i, al no assolir-se, ja es parla de la inflació importada, conseqüència de l’activitat del comerç internacional. Al mateix temps s’ha produït una onada d’immigració que molts estats no saben com resoldre, perquè amb prou feines poden mantenir el model social, corcat pel dèficit permanent. I van prenent cos les polítiques proteccionistes i els aranzels comercials, que encareixen els preus de bens procedents de l’estranger. Així s’intenta retornar l’equilibri econòmic i social intern, però és molt difícil d’aconseguir, perquè molts components, ni es fabriquen, ni es poden fabricar localment (al haver desaparegut empreses i tecnologia) i perquè les multinacionals fan del cost, la força de la seva negociació.
Segueixen l’alça els preus del consum i això justifica les accions de les armilles grogues a França, les polítiques de Trump a USA i els intents de redistribució de la riquesa amb mesures fiscals. Alguns pregonen una guerra comercial, amb connotacions geopolítiques, per les reaccions que es produeixen a les fluctuacions aranzelàries i tecnològiques. Potser tinguin raó, però és evident que s’està en una situació que no és sostenible i que cal trobar solucions davant les creixents marginacions socials.
La inflació és només una eina econòmica. Un impost amagat que paga la població sencera – que afecta molt més a les classes populars – però no sembla que avui sigui la millor teràpia, ja que els preus no poden pujar, si la majoria de la gent no té ingressos que els permetin seguir la roda. I quan no queda res a perdre, solen ser molts els que volen canviar les regles del joc. Potser el 2019, la corba de Philips que miren els economistes, deixi de tenir aquella explicació tradicional i sigui un senyal de tràfic que avisi un trajecte complicat.
Pere Prat
