Intervinguts

I

El govern no vol sentir parlar d’intervenció. Queda poc per acabar l’any i se sent valent perquè la prima de risc ha baixat. Però les previsions del 2013 són dolentes. No es compliran els objectius de dèficit. L’activitat continuarà caient, hi haurà més atur, més patiment i creixeran les dificultats per renovar el deute. Per això, es digui com es digui, ara, no és Madrid qui mana de debò. Només cal veure qui són els que imposen les normes en la reestructuració bancària, l’aprimament de sucursals, el nombre d’empleats i la forma d’acabar amb la vergonya de les preferents. O els que diuen quant s’hauran de retallar els propers pressupostos i si es poden pujar, o no, les pensions. I a Catalunya la situació és encara pitjor. No hi ha altra font financera que l’estat, que utilitza políticament aquest recurs per a controlar el govern local. A més de l’endeutament –que ja és quantitativament el més alt de totes les autonomies- hi ha la dificultat de reduir el dèficit. Per això és cada vegada més gran la temptació del govern central d’aplicar l’article 155 de la Constitució. I més quan les eufòries derivades de les eleccions, fan que els partits minoritaris exigeixin una major sensibilitat social, segurament compartida per tothom, però que no troba en els pressupostos els recursos que calen. No es poden ni pagar les nòmines, ni les obligacions contretes i la conselleria d’Economia actua com un administrador de caixa. I a cada pagament ha de passar el rasclet. És urgent acabar amb les menjadores, siguin a les diputacions, als consells comarcals, als ajuntaments i a les empreses públiques i semipúbliques. No s’haurien de permetre, actuacions per incorporar “obligatòriament” a les plantilles persones “recomanades”, com les que recentment s’han posat al descobert -siguin o no legals- perquè lamentablement aquesta és una pràctica reprovable des del punt de vista ètic malgrat estigui molt estesa. Les grans corporacions, es diguin Telefònica o la Caixa, tenen “empleats”, que perceben sous importants sense que la seva feina tingui una altra justificació que complaure els poderosos. Però això no s’entén, ni s’admet, quan es volen fer acomiadaments de plantilla. S’accepta que les empreses hagin d’equilibrar ingressos i despeses, però no que es quedin amb “generals” carregats de medalles i ajudants, mentre llicencien milers de “soldats”. Ningú pot comprendre que s’hagin de sacrificar en la batalla, d’una crisi que alguns encara s’entesten a minimitzar, d’aquesta guerra que volen només fer amb diners i per diners. Afortunadament alguns ho veuen clar. El passat mes de maig al programa “Singulars” de TV3, Edward Hugh ja va advertir que Catalunya estaria intervinguda el Novembre. Tothom se li va tirar al damunt dient-li que havia de ser més caut i prudent. Ara ha tornat al programa i ha explicat que de fet ja estem intervinguts. I per poder sortir-ne creu que cal un govern fort per poder negociar políticament, ja que amb les eines disponibles no hi ha res a fer. No es pot millorar el quadre macroeconòmic, ni es poden canviar les regles del joc, ni modificar les directrius que arriben de Madrid o Brussel·les. Aquest escanyament ens porta cada dia a una situació més límit. Cal trobar una sortida que permeti respirar. Tothom sap que qualsevol entitat, encadenada a la tresoreria per subsistir, no pot endegar estratègies de més volada. Qui pot parlar d’alguna cosa més, quan no es poden ni pagar hospitals, escoles, farmàcies o empleats? Es pot demanar més pressió fiscal. Però pujar els impostos indirectes atura encara més l’economia. I redueixen la riquesa disponible quan són directes. Uns creuen que això afectarà els “més rics”. Però la realitat és que ens afecta a tots. Catalunya té una taxa de precarietat del 43,2% (és precari un nucli familiar amb ingressos iguals o inferiors a 12.000 euros bruts anuals). I, obligats per la necessitat, els governants ara consideren pobres només els indigents i la resta ha “de contribuir”. Però, de continuar per aquest camí, no sols marxaran els joves a buscar feina, sinó que se n’aniran famílies senceres cercant el seu propi camí, escapant-se dels qui els volen imposar el que han de fer. Pere Prat