Grècia i Europa – Pere Prat

G

Fa anys que es parla del problema grec. El 2009 Grècia vivia pel damunt de les seves possibilitats. Des d’aleshores està intervinguda per Brussel·les. I s’ha depauperat i perdut sobirania econòmica. Ha reduït la despesa pública el 31%, però el seu PIB ara és el 25% inferior. I la taxa d’atur ha passat del 9,6% al 25%. Més de la meitat dels joves no tenen feina. La desigualtat ha augmentat el 25%. I el 33,7% de la població de més de 18 anys es troba en risc de pobresa. Després de dos rescats consecutius (de 240.000 milions) el deute públic grec ha augmentat i ja supera els 317.000 milions (el 177% del PIB). No surt de la recessió. És una quasi colònia dels seus creditors. Segueix sent un país improductiu, disfuncional i pobre.
Utilitzant el deute, el poder econòmic i financer s’ha quedat amb el poder polític. El Parlament fa lleis d’emergència per respondre als dictats dels creditors. Tothom sap que ni pot pagar, ni pagarà. La millor opció hauria estat reestructurar el deute el 2010. Però es va demorar per no perjudicar els bancs privats. Ara el creditor absolut és el BCE. I per tant de la resta d’europeus, que perdran més de 200.000 milions d’euros si no s’arriba a un acord. I els grecs no podran accedir als mercats financers habituals. Sigui quin sigui el final, tothom hi sortirà perdent.
A Maastricht es va signar el tractat de la Unió Monetària. Es refiava que els estats serien governats de forma racional. Es definiren els límits del dèficit i els paràmetres econòmics, però els mecanismes per exigir-los s’han demostrat insuficients. Aviat van ser paper mullat. I els alemanys i francesos van ser els primers en incomplir-los. Ningú pot queixar-se que l’Administració grega, hagi falsejat els seus comptes durant anys.
Es parla ara d’una fiscalitat i despesa públiques, que la majoria de membres no es poden permetre. Les retallades, que haurien d’haver portat més integració, s’han demostrat difícilment assumibles en els estats perifèrics. Els nous instruments, com el fons de rescat, les OMT i la Quantitative Easing del BCE, han fet menys probable una ruptura de l’euro, però no excusen la gestió negativa d’Europa en aquests anys. La il·lusió pel projecte europeu s’ha diluït significativament. Els efectes col·laterals del conflicte han posat en evidencia la desconfiança política. Els països del sud parlen d’una Alemanya avariciosa, puritana i calvinista, que exigeix que la pagui qui la faci. I els del centre i el nord d’Europa, de la incapacitat del sud de corregir els seus problemes de fons, per la seva afició a la despesa i a la seva falta de rigor i eficiència.
Molts són els que qüestionen aquesta Europa, que només parla d’economia i poc de la il·lusió per un projecte integrador. Troben a faltar l’ànima. Saben que s’avança o es retrocedeix. Hom es pregunta on anem i el preu que se n’ha de pagar per arribar-hi. I no hi ha resposta. Massa tacticisme. Mitges veritats, sinó mentides. Lluites pel poder i no pel benestar dels ciutadans. Una administració llunyana que sols parla de sacrificis. De que ja es va millor, quan sols uns pocs hi van. Molts, masses, ni veuen la llum, ni tenen l’esperança de que això canviï a curt termini. Falta de feina, que és el millor remei per viure sense dependre dels subsidis.
Varufaquis, ministre de finances grec, doctor en economia i expert en la Teoria de Jocs, fa del diàleg un sofisma. Tsipras, president del govern hel·lè, recorda que Europa “no és el melic del món. Estem enmig d’una tempesta, però als grecs no ens espanta. Podem descobrir nous oceans i arribar a ports més segurs”. Però si cauen, els mercats començaran a especular sobre qui serà el següent. No eren els únics amb problemes. Els ciutadans heŀlens – europeus – han fet milers de mobilitzacions, però no han servit per canviar el full de ruta. Grècia, bressol de la democràcia, ha de decidir si vol ser un país sobirà i prendre les regnes del seu destí, o deixar-lo en mans dels creditors. Europa, de moment, té incògnites que respostes.
Pere Prat