Glocal – Francesc Ricart
G

23 de gener de 2015

Capficats i entrebancats com estem els catalans aquests dies en el nostre procés quan escric aquestes ratlles, ens han agafat de ple els actes terroristes de París. La convivència de les dues circumstàncies m’ha portat a pensar en el concepte del glocalisme. Viure localment en aquest món, veure-hi globalment.
Tothom hem estat commoguts sota els efectes de l’atemptat al setmanari Charlie Hebdo. La barbàrie inacceptable, la identitat de les víctimes, implicacions manifestes. És un exemple podríem dir a la inversa de fet glocalista en tant que succeït lluny, a París, a la seu d’un setmanari d’humor desconegut per molts fins a la notícia de l’atemptat, ens colpeja a tots en molt poc temps, transportat per la velocitat del món telemàtic.
Canviant ara l’ordre, Glocal, doncs, ho és al meu entendre: la festa dels Reis d’Igualada i més ara quan demana el reconeixement de la UNESCO; i ho és l’economia petita en tant que part necessària de la macroeconomia; glocals ho som tots des dels nostres llocs -el cosmopolitisme i el localisme per molt que sentim massa vegades allò de jo sóc ciutadà del món i vosaltres sou “aldeanos”. La gràcia és, tanmateix, assumir el glocalisme de manera coherent, sabent com és d’important la nostra condició en aquest racó de món des d’on hem d’aportar el granet de sorra “universal”. Aquí és una sort disposar dels versos de l’Elogi de viure de Joan Maragall, que són al Passeig Verdaguer i recuperats aquest dies al facebook: “… esforça’t en el teu quefer/com si de cada detall que penses,/de cada paraula que dius,/de cada peça que poses,/de cada cop de martell que dones,  en depengués la salvació de la humanitat./Perquè en depèn, creu-me”.
He llegit El rastre blau de les formigues, un llibre del tot recomanable de Ponç Pons on tothora reivindica el seu menorquinisme com el millor lloc per atalaiar el món i viure’l. M’hi refermo: en la necessitat de descobrir el nostre món pròxim, el que ens toca de viure, o el que triem. Val a dir que per triar cal partir d’unes condicions mínimes de llibertat i, alhora, de formació, de bagatge cultural. Una suma necessària per viure el món que ens toca. I aquí hauríem de fer marrada per parlar de totes les llibertats, és clar, de la religiosa també, encara que un servidor demana que avui a Igualada, a Occident, el nostre món sigui presidit per la laïcitat.
Des d’aquesta concepció de país, petit o gran, com l’illa de Menorca, com el Principat, com els PPCC, s’ha de poder viure el món i que tothom -tot el món- hi pugui viure. El 2015, i sempre, hauria de ser un temps per a exercir el glocalisme: actuar des del teu territori i del teu àmbit sabent que ho fas amb els altres i entre els altres i amb la mateixa alçada que qualsevol altre d’aquest món. Els nostres Reis, els nostres rucs -els dels Tres tombs, vull dir- són nostres i els reinventem cada any, en un esforç material i imaginatiu considerable que fa una aportació tan humil com vulgueu al món, si més no, al català.
El 29 de desembre, una bona colla d’igualadins i anoiencs, convocats per l’ANC, vam fer cua en el Jutjat de guàrdia per autoinculpar-nos, en un acte sense gaire suc ni bruc per a alguns i, en canvi, els qui hi érem enteníem el significat d’un gest que connectava, des del nostre localisme, amb el mateix gest que feia altra gent en moltes poblacions catalanes en solidaritat amb “el 9 N”, adquirint una altra dimensió global. Petits gestos al servei de bones causes, en aquest cas per la causa de Catalunya que és el vestit o la marca amb què volem participar a fer un món més habitable i just ja des d’ara mateix, des d’aquest 2015, això sí, superant els entrebancs que dèiem en començar i que ens tenen tan amoïnats.
Francesc Ricart

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta