Segons la lingüista anoienca Carme Junyent “el 95% de les llengües del món estan en risc de desaparició. Entre elles, el català”.
Com pot ser que un país que té set milions i mig d’habitants tingui la seva llengua en perill? Com pot ser que l’idioma que ha donat genis com Maragall, Jesús Moncada, Pere Calders, Salvador Espriu, Joanna Raspall, Emili Teixidor, Maria Mercè Marsal, Montserrat Roig, Miquel Martí Pol, Josep Maria Espinàs, Maria Aurèlia Campmany…. entre tants i tants altres, estigui avui en un punt tan crític? Per educació.
Estem així de malament perquè tenim mal entesa l’educació. És habitual que quan algú es dirigeixi a nosaltres en castellà, ens passem immediatament a la seva llengua. Tan li fa si porta a Catalunya tres dies com tres dècades: si ens parlen en castellà, ens passem al castellà sense ni dubtar-ho. Ho fem quan som usuaris de la sanitat, quan anem a pagar impostos als organismes oficials, quan anem a Correos per a enviar un paquet… com si som clients que volem un cafè amb llet en un bar o volem comprar-nos una peça de roba. Si qui ens atén ho fa en castellà, nosaltres ens passem al castellà.
És cert que no ho fa tothom, però ho fa una majoria. I quan la majoria fa una cosa per costum, per deixadesa o per convenciment, els que per les mateixes -o altres- raons fem just el contrari i seguim amb el nostre idioma, ens titllen de maleducats o provincians.
Heu provat de demanar un cafè amb llet i un croissant qualsevol dia en una cafeteria a Catalunya, en català? Un dia, fa anys, un bon amic em va convidar a dinar a Sitges, en un hotel de força nivell. El cambrer no parlava català. En sortir vàrem anar a una terrassa a prendre un gin tònic i vàrem haver de demanar “por favor” i en castellà, car el cambrer no ens entenia. Per rematar la jornada anàrem a sopar a un petit restaurant familiar obert fa més de cinquanta anys per una família gallega… i ens va tocar parlar en castellà per fer la comanda.
Si els catalans no defensem la nostra llengua ni quan som els clients, estem traint al nostre país, la nostra cultura i dilapidem l’herència cultural dels nostres fills. Parlar en català a Catalunya no és únicament un dret inalienable, és també una obligació de tots i cadascun de nosaltres, car avui és a nosaltres a qui ens correspon mantenir el llegat mil·lenari del nostre país.
Si seguim així, renunciant al nostre idioma cada vegada que algú ens parla en una altra llengua, ens quedarem sense la nostra. En poc temps haurem matat el català. Això sí, l’haurem matat amb una educació que els altres ni tenen, ni sembla que tindran mai, amb nosaltres.
