La premsa internacional -l’espanyola mira cap a una altra banda- explica que a la Diada va sortir més del 24% de tota la població de Catalunya. Efectivament, 1.800.000 persones representa una quarta part del total d’habitants d’aquest país. No parlo de cens -que són 5,5 milions- sinó de població total.
Més enllà però del nombre de persones que érem a la gran V, els participants estàvem acompanyats pel record i l’exemple dels que malauradament ja no poden ser-hi personalment. Entre càntics, crits i consignes, sentíem la força dels que ens han precedit en la lluita. A tal d’exemple vaig recordar el doctor Moisès Broggi, catalanista fins al darrer sospir. A Lluís Maria Xirinachs, exemple de resistència contra l’opressió nacionalista espanyola. A la senyora Montserrat, l’àvia centenària que va ser la persona més gran de la Via catalana i que ja tenia preparada la pancarta “Tinc pressa” però que la mort fa uns mesos li va impedir acompanyar-nos. He recordat en Joan Serra Llansana que no es perdia cap acte patriòtic. O en Marià Amich, un altre catalanista de pedra picada. O en Lluís, en Carles, en Guillem, na Joana, na Glòria…. i tants i tants catalans que han marxat, sense viure la joia d’aquest moment històric, la relació dels quals no cabria en aquesta columna.
Tinc la sensació que els catalans mai no caminarem sols perquè estem donant exemple de civisme, sentit democràtic i una irrenunciable voluntat d’esdevenir lliures, li pesi a qui li pesi.
Hi ha “historiadors” al servei de la corona borbònica, que miren de tergiversar la història per veure si ens desmobilitzen. Aquests dies he escoltat -a Madrid- que Rafel de Casanova “era una patriota español” i que la guerra “fue de sucesión y no de secesión” com si el que ens mou als catalans del segle XXI fos una reivindicació històrica i pensen que variant la història, variarem el nostre rumb.
No canviarem rumb, diguin el que diguin, perquè no és únicament una reivindicació històrica, sinó que és l’expressió de la voluntat de no seguir sent esclaus d’un estat que no ens representa, que no ens defensa, que ens espolia i que ens priva de la nostra cultura.
També ens amenacen amb aplicar “el codigo penal” a qui convoqui un referèndum il·legal però és que la consulta serà legal, fins i tot dins de la Constitución Española, ja que es convocarà atenent a la nova Llei de Consultes que sortirà del Parlament de Catalunya, amb tota seguretat la setmana vinent. De fet, pot cometre un delicte greu -prevaricació- és qui, sabent que una llei o un decret és legal, l’anul·la per raons polítiques.
Facin el que facin els aparells -repressors?- de l’Estat, els catalans seguirem lluitant per la nostra llibertat des de les institucions i, sobretot, des del carrer. Som majoria els que ho volem i si no s’ho creuen posem les urnes i comptem els vots.
Jaume Singla
