Parlem amb el jove igualadí sobre la seva carrera professional, com van ser els seus inicis i quins plans de futur té dins del món de l’esquaix. També conversem al voltant dels esports minoritaris com l’esquaix, què s’ha de fer per fer créixer un esport i què canviaria si fos esport olímpic.
Vas guanyar el Premi Neptú aquest any. Què significa per un igualadí ser considerat el millor esportista de l’any?
Bé, jo crec que és un reconeixement a la feina ben feta. Havia quedat finalista un parell de vegades i ara a l’haver fet un bon any doncs és maco que t’ho reconeguin.
I més amb aquest esport, no?
Exacte, més que a mi, el premi reconeix a l’esquaix. Ja que normalment reconeix a algú de natació o d’atletisme que hi ha molt jugadors, doncs està bé que pensin en l’esquaix també.
Ara ets el 3r d’Espanya i 1r de Catalunya. Quin nivell hi ha a Catalunya i a Espanya?
A veure, si posem Catalunya dins d’Espanya, 3 dels 5 millors jugadors som catalans i a més som molt joves. A nivell júnior tenim 4 campions d’Espanya que són catalans, per tant, Catalunya junt amb Galícia són les dues comunitats que més nivell tenen.
I Espanya dins d’Europa i el món, doncs l’any passat vam quedar 5ns als Campionats d’Europa per equips i aquest any hi ha opcions d’intentar fer podi, som 5 o 6 seleccions que estem molt igualades, per sota d’Anglaterra i França que són les que dominen.
Actualment ets el número 118 del rànquing mundial del PSA World Tour, quin seria el teu «top»?
És complicat, s’han d’anar buscant petits objectius. Jo em veig amb possibilitats d’arribar entre els 30 millors, és el que m’agradaria, ja tens possibilitat de jugar les World Series regularment. Entre els 30 millors del món et pots guanyar bé la vida, però hi vull arribar cap allà els 27 o 28 anys com a molt. Ara aquest estiu m’agradaria arribar a estar entre els 100 millors però amb la lesió ho tinc complicat, si ets top 100 ja tens un reconeixement.
Quina edat tenen els que estan ara a dalt de tot del rànquing?
El número 1 i 2 tenen 25 i 26 anys, però el 3 i el 4 en tenen més de 30. I els que estan això entre els 10 millors hi han arribat amb 28 o 29 anys, són gent que han anat pujant de mica en mica. Però també hi ha els que amb júnior són molt bons i amb 20 anys estan entre els 25 millors del món, apunten alt.
A Catalunya hi ha al voltant de 500 llicències en masculí. Què li falta a aquest esport perquè tingui més esportistes?
Crec que un esport el que el fa créixer és la gent que juga a amateur, a nivell professional els bons de cada esport són pocs. Això passa amb el tenis que hi juga moltíssima gent i a més doncs tenen cobertura televisiva dels esdeveniments. Això també li falta a l’esquaix, tot i que ara la PSA està fent bona feina, estan sortint per Eurosport, a Anglaterra donen partits per la televisió… Vaig anar a un torneig a Malàisia, per exemple, i hi havia un torneig júnior paral·lel al nostre i hi havia 600 nens jugant, era una passada, 15 pistes amb nens per tot arreu. Els asiàtics juguen molt, també a Egipte, on per exemple els millors esportistes i més coneguts són els d’esquaix, els anuncis de Vodafone aquí els fa el Messi i allà els fan ells.
Aquí a Catalunya als anys 90 va haver-hi com un boom semblant al del pàdel ara, es van començar a posar pistes per tot arreu i després va anar de baixada i ara s’està tornant a remuntar. La Selecció Catalana està fent bona feina, van canviar de junta fa 4 anys i estan invertint amb escoles i amb nens.
Aquí és on hi ha la clau, que els nens vegin l’esquaix com una opció més com a esport.
Sí, s’ha de començar així. Potenciar que els clubs facin escoles d’esquaix, que les escoles ajudin els clubs per fer-ho més barat pels nens, etc.
Ara en quantes lligues estàs jugant, a part d’Espanya i Catalunya?
Estic jugant a la francesa, a l’alemanya i a la italiana. Estic apuntat a l’anglesa però encara no he debutat, l’anglesa és la més bona del món.
Com funcionen aquestes lligues per tal que puguis estar-hi a totes?
Cada lliga té a l’any 5 o 6 caps de setmana que es juguen dues jornades i després hi ha play-off. Per tant, un cap de setmana vaig a França l’altra a Itàlia, no hi ha cap prohibició de jugar a més d’una lliga. Pel que fa a la catalana, és més petita, però hi ha bon nivell. Juguem els millors jugadors catalans i algun d’espanyol que ve de tant en tant. Es juga per equips, i a cada equip hi ha els números 1 i fins al 4. Els números 1 de Catalunya dels 6 equips que hi ha, som 3 que estem entre els 120 primers del món, o sigui que hi ha nivell.
Què t’aporta que puguis jugar a tantes lligues?
Està bé perquè viatges i coneixes altres cultures. I en el tema esportiu és bo perquè els jugadors d’esquaix pels tornejos tenen premis de diners i estan bé per poder anar subsistint, però en les lligues cobres per partits i això està bé. A les lligues anem amb despeses pagades i clar puc estalviar el que em donen de les lligues per pagar-me els tornejos. Si vaig a un torneig com el de Miami que vaig anar l’any passat i que és un 10.000 – els tornejos estan separats per punts, com el tenis – em vaig quedar a les semifinals i vaig cobrar 800 dòlars, però clar t’has de pagar el vol i l’hotel i et quedes sense res, i això que va ser el millor torneig que he fet fins ara. Fins que no arribes a un cert nivell costa molt subsistir només amb tornejos. Després hi ha beques de la federació espanyola, de la catalana, algun espònsor privat o de club, que això ajuda.
A més a les lligues jugues amb gent del teu nivell i permet entrenar-te bé.
De moment l’esquaix no és un esport olímpic, què canviaria si ho fos?
Pels jugadors professionals, al ser olímpic ja entres al programa ADO que et donen beques que són extres per esportistes olímpics. A més si fos un esport olímpic jo el 2020 possiblement aniria als Jocs, a més et donen 10.000 o 15.000 euros l’any amb la beca ADO. Per la federació també aniria molt bé, no és el mateix una federació olímpica, pots invertir en moltes més coses, més facilitats a la televisió. Aquí Espanya quan hi ha els Jocs donen tots els esports per la televisió, imagina’t que donessin els partits d’esquaix i sortissin bons partits, això faria que la gent s’animés. I fins i tot si ells veuen que té força audiència potser voldrien retransmetre els partits de la PSA World Tour. La televisió ajuda molt.
A tu concretament encara t’aniria millor, perquè enganxaries els Jocs en una bona edat.
Clar, m’agafaria amb 24 i 28 anys, seria molt clau. M’imagino guanyant una medalla, encara que sigui de bronze i al·lucines, sortiria a tot arreu. Seria molt bo per mi, però també per l’esquaix en general. Mira ara, es parla de bàdminton perquè la Carolina Marín és la campiona del món i olímpica, si no ningú en parlaria.
Com i quan vas començar a interessar-te per l’esquaix?
El meu pare és el gerent de l’esquaix i ell jugava. Jo quan era petit vaig jugar a hoquei, des dels 5 fins als 10 més o menys. Després vaig jugar un any a futbol i també vaig començar amb l’esquaix. Vaig fer algun torneig per aquí Catalunya i se’m donava més o menys bé, res de l’altre món. Llavors un cop vaig jugar un torneig a Barcelona i vaig quedar segon, i em van donar una copa i em va començar a agradar i m’hi vaig viciar més. A partir dels 11 estava tot el dia o entrenant, o mirant vídeos o fent el que fos relacionat amb l’esquaix, sóc un malalt. Vaig anar fent, vaig guanyar la Copa d’Espanya sub-13 amb 12 anys, després segon d’Espanya sub-15, més tard al sub-17 vaig tornar a quedar campió i tercer de sub-19. Llavors amb 18 anys vaig anar a la universitat i vaig començar a entrenar a Barcelona en una acadèmia amb el Víctor Montserrat. Vam anar al Campionat d’Europa sub-19 per equips i vam quedar segons, aquest era el millor resultat que s’havia fet mai a la història. Després al Mundial vam quedar tercers i això sí que va ser bèstia. A partir d’aquí em vaig apuntar a la PSA i vaig decidir dedicar-m’hi professionalment. Vaig deixar la universitat, no m’agradava i em vaig centrar amb l’esquaix perquè veia que tenia possibilitats, tot i que era el 500 del món llavors.
Ara on entrenes?
Entreno a Barcelona cada matí, en una acadèmia que es diu Barcelona Global Squash Academy. I allà faig d’entrenador també a l’estiu en un campus. I a les tardes entreno aquí a Igualada.
A nivell de fisioteràpia, estàs ben cuidat?
Sí, vaig aquí a Igualada amb el Martí, de Fisioteràpia Gessamí. Ell em va ajudar molt amb el Campionat de Catalunya perquè ja tenia el tema del genoll, em va dir que tenia el menisc trencat però si no hagués sigut per ell potser no hauria pogut jugar. Va venir a veure la final i diu, el menisc està trencat, si el mal no va a més, juga com saps, i gràcies a això vaig jugar sense por. També rebo l’ajuda de la meva massatgista Raquel Bernaus.
Es pot viure només de l’esquaix?
Es pot, jo ara mateix estic vivint de l’esquaix, no he de pagar casa ni menjar això és cert. Ara bé, em pago el meu entrenador, els viatges, la llicència… Però gràcies a les beques de les federacions, a les lligues, al club, et van ajudant i pots anar fent. També faig de monitor en algun campus.
I viure sol a Igualada, ara t’ho podries permetre?
Molt just. A Malàisia i llocs on domina l’esquaix els jugadors entrenen en centres de tecnificació com el CAR, i allà tenen residència i menjar pagat. Si jo pogués entrenar al CAR potser m’estalviaria 500 euros al més. De la manera que ho he de fer jo és impossible. La qüestió és anar pujant en el rànquing i que et facilitin cada cop més les coses.
Et veus lligat a l’esquaix tota la vida?
Sí, el fet de deixar la universitat m’ha permès estar a la situació que jo volia i que més m’agradava. Deixar la universitat no vol dir que no estudi ni m’informi de res, jo llegeixo i estic al cas de tot. I dins el meu sector anar seguint, m’agradaria ser entrenador un cop acabi i intentar fer créixer l’esport. Si acabo sent un bon jugador després tindré més portes obertes, m’hauré fet un nom.
Igualada és una bona pedrera de l’esquaix?
Si no hi hagués l’Esquaix Igualada no hi hauria ningú jugant-hi a la ciutat. Però per sort a l’Esquaix Igualada s’ha apostat sempre molt fort per aquest esport tot i que ara és més conegut com a gimnàs. En tema de resultats, doncs a l’última final de Catalunya érem 3 igualadins. Tenim diversos nens que estan destacant a les seves categories i tenim una escola d’esquaix amb 30 nens, que està força bé. Jo estic molt agraït a l’Esquaix Igualada per haver-me donat suport sempre, sense ells tampoc hauria arribat on sóc.
