La pregunta que molts ens fem és: com s’ha pogut arribar aquí? Durant els seus 82 anys d’història el CNI ha viscut èpoques de tota mena, tant en el perímetre esportiu, social com econòmic. Això és una “malaltia comú” en petites entitats com aquesta. Fins ara, sempre se n’havien sortit. Val a dir, però, que a un escenari com aquest no s’hi havia arribat mai. Tampoc s’havien produït les causes que l’han originat. A mesura que passen els anys, les coses canvien. Cal adaptar-se als nous temps i a les noves tendències. Ara bé, cal anar amb compte de com es fa i no oblidar mai qui ets. Després d’anys tenint cura de les instal·lacions del Molí Nou i de la Torre del Requesens, el CNI va fer un important pas endavant quan va entrar a formar part de l’empresa Anoia Esports, que havia guanyat el concurs per gestionar el nou complex esportiu Infinit. Amb aquesta concessió s’albirava un horitzó immillorable per a l’entitat. No tinc cap mena de dubte que els canvis que es van introduir en l’organització i en el funcionament del CNI, van ser amb el convenciment que això era el millor per afrontar amb èxit la nova etapa que s’iniciava. Malauradament, no ha sigut així.
Tal com es deia a l’editorial de la setmana passada d’aquest diari, cal que salvem el CNI. Un desig un pèl utòpic quan hi ha un deute aproximat de 60.000 euros i cada més se n’ingressen poc més de 4.000. No obstant això, res és impossible. Tant de bo el Club Natació Igualada pugui reeixir, i continuar ocupant el lloc de club degà d’Igualada. Quan vaig escriure el llibre sobre els 75 anys d’història, vaig posar-hi per títol “Aigualits”. Si fos avui, hauria de ser “Enfonsats”.