Ara fa prop d’un any que el Club Natació Igualada va ser notícia en un àmbit que no té res a veure amb l’esportiu. La gens encertada praxi que havien fet del complex esportiu Infinit va acabar amb una intervenció per part de l’Ajuntament, a causa de la qual van deixar d’ingressar 8.700 euros mensuals. Una altra conseqüència d’aquesta intervenció va ser la pèrdua, per part dels membres de les seccions d’Excursionisme i Màsters, del dret d’utilització d’aquestes instal·lacions que fins llavors estava inclòs a la quota que pagaven. Això va provocar que alguns d’aquests esportistes decidissin continuar la seva activitat competitiva en una altra entitat, i d’altres que pleguessin. S’acabava d’escriure el primer capítol del daltabaix que, com si d’un voltor es tractés, planejava per sobre del CNI esperant que comencés la seva agonia.
La pregunta que molts ens fem és: com s’ha pogut arribar aquí? Durant els seus 82 anys d’història el CNI ha viscut èpoques de tota mena, tant en el perímetre esportiu, social com econòmic. Això és una “malaltia comú” en petites entitats com aquesta. Fins ara, sempre se n’havien sortit. Val a dir, però, que a un escenari com aquest no s’hi havia arribat mai. Tampoc s’havien produït les causes que l’han originat. A mesura que passen els anys, les coses canvien. Cal adaptar-se als nous temps i a les noves tendències. Ara bé, cal anar amb compte de com es fa i no oblidar mai qui ets. Després d’anys tenint cura de les instal·lacions del Molí Nou i de la Torre del Requesens, el CNI va fer un important pas endavant quan va entrar a formar part de l’empresa Anoia Esports, que havia guanyat el concurs per gestionar el nou complex esportiu Infinit. Amb aquesta concessió s’albirava un horitzó immillorable per a l’entitat. No tinc cap mena de dubte que els canvis que es van introduir en l’organització i en el funcionament del CNI, van ser amb el convenciment que això era el millor per afrontar amb èxit la nova etapa que s’iniciava. Malauradament, no ha sigut així.
Porto la major part de la meva vida vinculat al Club Natació Igualada. N’he sigut esportista juvenil i màster. Durant anys vaig formar part de la Junta Directiva i vaig ser l’autor del llibre que resumia els 75 anys de la seva història. Tot el que ara succeeix, em dol i molt. Sempre he pensat, i continuo pensant, que les regnes d’aquest Club les havia de dur la Junta Directiva, en comptes de facultar a algú perquè ho fes. L’aspecte social és un dels altres capítols pel qual tampoc s’ha vetllat. A dia d’avui, si no es compten els esportistes, els seus familiars, etc. el nombre actual de socis és de 50. Fa dos anys, la celebració del 80è aniversari va passar sense pena ni glòria. Les persones que vam assistir a l’acte que es va organitzar, amb prou feines superàvem la vintena. I eren 80 anys!
Tal com es deia a l’editorial de la setmana passada d’aquest diari, cal que salvem el CNI. Un desig un pèl utòpic quan hi ha un deute aproximat de 60.000 euros i cada més se n’ingressen poc més de 4.000. No obstant això, res és impossible. Tant de bo el Club Natació Igualada pugui reeixir, i continuar ocupant el lloc de club degà d’Igualada. Quan vaig escriure el llibre sobre els 75 anys d’història, vaig posar-hi per títol “Aigualits”. Si fos avui, hauria de ser “Enfonsats”.
