Jaume Singla
Des de fa anys que Catalunya circula dins d’un túnel, al qual encara no li veiem la llum del final. A vegades el túnel ha estat més ample i ens ha semblat menys opressiu, però a mesura que anem circulant, que el túnel no para de fer-se més fosc i més estret. Cada dia és més perillós.
Els que ens han posat en aquest túnel, ens varen enviar a l’agost del 2017 un escamot gihadista comandat per l’imam de Ripoll que estava a sou del CNI, és a dir de les clavegueres de l’Estat i la Policia patriòtica espanyola. Tres anys després, ni deixen investigar la trama, ni es pot assegurar que Es Satti hagués mort realment a l’explosió de la casa d’Alcanar.
La mateixa gent, va enviar milers de piolins a estomacar al crit de “a por ellos” a les persones que pacíficament volíem votar el referèndum de l’1 d’octubre. Tres dies després el cap d’Estat -és a dir l’hereu, de l’hereu del dictador feixista- ens amenaçava a tots els catalans –votants i no votants del referèndum- amb aplicar amb tota la brutalitat la força coercitiva i violenta de l’Estat.
El 27 d’octubre, quan el Parlament de Catalunya, amb tota la legitimitat democràtica sorgida de les eleccions i del referèndum de l’1 d’octubre, va proclamar la República Catalana, l’Estat va amenaçar amb utilitzar la violència encara que provoqués desenes de morts. El gobierno de España –aleshores presidit per M.Rajoy- va anular l’Estatut de Catalunya i va aplicar l’article 155 de la Constitución Española. També va ordenar empresonar al govern legítim de la Generalitat, a la Presidenta del Parlament de Catalunya i a Sánchez i Cuixart pel delicte de ser independentistes.
Des d’aleshores que el túnel no para de fer-se cada vegada més estret i el gobierno de España va retallant els fons econòmics i les competències de la Generalitat de Catalunya.
Però si l’Estat Espanyol oprimeix Catalunya sense distingir entre independentistes i unionistes, els partits catalans tampoc ajuden gaire. Les seves baralles, desencontres, escissions i lluites internes desencisen als catalans.
El 27 d’octubre del 2017 ens amenaçaven amb provocar desenes de morts… i avui, per la pandèmia, ja hem perdut 12.800 catalans i estem més lluny de la llibertat.
Si el 2017 la tensió entre l’Estat i la nació catalana va quedar en un empat on ni nosaltres podíem doblegar la seva voluntat ni ells podien imposar la seva bandera, a poc a poc, ajudats pels nostres mateixos partits, van decantant la balança al seu favor.
Em pregunto: d’on sortirà la força que ens ha de menar al final del túnel?
Si seguim com fins ara, mai arribarem a sortir d’aquest forat sense aire ni llum. La crisi econòmica i la venjança de l’Estat, seran terribles.
