Aquesta setmana ens ha deixat l’Antoni Bertran Carol, un dels igualadins més coneguts i apreciats sobretot pels que tenim una mica més que una edat. Ens ha deixat quan només li faltaven 67 dies per complir cent anys. Era un home alegre, cordial, generós amb la seva feina i pel que conec, sobretot a través de la seva filla, la Lloll, entregat a la família.
El senyor Bertran de la notaria forma part d’aquell entranyable paisatge humà que conforma la ciutat. Durant dècades, anar a la notaria -un moment o altre de la vida tots hi passem- volia dir trobar-te una cara alegre que et generava confiança i, si ho necessitaves, et donava un cop de mà per fer més fàcil el tràmit.
Era molt fàcil trobar-lo en el trajecte entre la notaria i el seu domicili al carrer de Sant Magí. Sempre amb el seu somriure i saludant els coneguts, és a dir gairebé a la totalitat dels igualadins amb els quals es creuava.
Personalment no hi vaig tenir massa tracte directe, fora d’aspectes professionals o en converses sobre algun èxit de la Lloll, de la qual n’era el primer seguidor, amb permís de la Carme Diaz i/o d’en Celdoni.
A banda de la seva vàlua professional va destacar com a pare. No m’ho ha dit ningú, és una deducció personal. Tot i les seves mancances físiques dels darrers anys, va poder viure a casa seva, atès en tot moment pels fills. En una societat tan competitiva i hedonista com aquesta, on el que falta són places geriàtriques, esforçar-se per tenir el pare a casa, és signe de solidaritat i bona formació.
De la indubtable generositat del senyor Bertran envers la seva família és un patrimoni que cadascun d’ells coneix però jo, sense que ningú m’ho hagi explicat, en conec una mostra de fa anys. La Lloll treballava a Caixa Manresa (el somni de diverses generacions era que el fill entrés a treballar a la caixa) on era molt apreciada pels clients. Un dia, va decidir deixar una feina tan estable per dedicar-se al teatre, on no hi ha llocs de treball fixos ni estabilitat. Tant el pare com la mare de la Lloll li varen fer costat en la seva decisió. Avui, que les caixes que queden tanquen oficines, no sembla tan mala decisió, però en el seu temps tenia un punt de vertigen.
Que una persona que ha treballat tota la vida entre testaments, hipoteques, escriptures…. accepti que la seva filla es passi a la faràndula, és una mostra de respecte per les decisions dels fills i molta confiança en la seva capacitat d’assolir l’èxit.
El pas inexorable del temps ens fa variar els referents personals de la ciutat, però que no els puguem veure amb els ulls, no vol pas dir que no els continuem veient amb la mirada del record i del seu testimoniatge.
El senyor Bertran ens en dona fe.
