“El control de la diabetis requereix que el metge es desvisqui pel pacient, però aquest també s’ha d’implicar, sinó serà un fracàs”

0
98

Entrevista a Enric Serra Planas, llicenciat en medicina i especialitzat en Endocrinologia i Nutrició

La diabetis mellitus (DM) és una malaltia metabòlica que es caracteritza perquè l’organisme fa un ús escàs de la glucosa. La glucosa és un sucre que, un cop a les cèl·lules, actua com a font d’energia per tal de dur a terme els processos vitals. Si el cos és incapaç d’aprofitar-la, en lloc de penetrar a les cèl·lules, s’acumula a la sang i provoca l’augment del nivell de glucosa a la sang (glucèmia).

A Catalunya, el nombre estimat de persones amb diabetis està al voltant dels 600.000 casos. Amb motiu del Dia Mundial de la Diabetis parlem amb l’Enric Serra Planas, llicenciat en medicina i especialitzat en Endocrinologia i Nutrició des del 2013, i doctorat en medicina des de 2018.

Com podem prevenir la diabetis?
Mitjançant mesures com el control del pes, la reducció de la ingesta dels hidrats de carboni i mantenir un estil de vida saludable i actiu.

Existeixen dos tipus de diabetis. En què consisteix cadascun?
El 90% dels pacients amb diabetis presenten una diabetis mellitus tipus 2 (DM2). En aquesta malaltia existeix un control subòptim de la glucèmia que és conseqüència d’una alliberació insuficient d’insulina. Aquesta situació s’estableix de forma lenta i progressiva, tant és així que hi ha una gran proporció de pacients que és desconeixedor de patir-la.
Els factors de risc principals són l’excés de pes, el sedentarisme, la predisposició familiar, així com les dietes riques en farines, els hidrats de carboni. Es tracta d’una patologia crònica i degenerativa, pel què no té cura i empitjora progressivament, únicament amb determinats tractaments se n’ha aconseguit la cura.

El 10% restant presenten una diabetis mellitus tipus 1 (DM1). En aquesta malaltia la deficiència d’insulina és absoluta i s’estableix de forma brusca i sobtada. El pacients, en qüestió d’hores, passen a requerir administrar-se insulina. En aquesta malaltia no existeixen factors de risc concrets, tot i que determinats col·lectius la presenten més freqüentment, doncs l’origen és un atac del propi sistema immune a les cèl·lules productores d’insulina del pàncrees.

Actualment, el tractament requereix de l’ús d’insulina subcutània i no disposem de tractaments curatius.

Quins símptomes poden orientar-nos per saber si som diabètics o no?
La clínica característica inclou la pèrdua de pes associada a un increment de la set, de la gana i de la micció. Tanmateix, aquests símptomes s’esdevenen quan la malaltia està molt avançada i la situació és perillosa.

Els pacients amb factors de risc com ara l’obesitat, el sedentarisme o els antecedents familiars de diabetis, haurien de valorar la realització de controls de la glucèmia periòdics en el centre d’atenció primària per a la detecció precoç de la malaltia i evitar presentar la clínica descrita anteriorment.

És una malaltia genètica o la pot desenvolupar qualsevol persona?
Totes les malalties tenen un cert component genètic i aquest semblaria major implicació en els pacients amb diabetis mellitus del tipus 2. Tanmateix és una patologia tant freqüent i està associada a factors de risc tan prevalents que no hi ha cap individu lliure de risc de patir-la.

Peu de diabètic, ceguesa, problemes de ronyó… com pot prevenir un pacient amb diabetis que apareguin aquestes i altres complicacions associades a la diabetis?
La instauració de la dieta així com l’inici del tractament per la diabetis va dirigit a aconseguir un correcte control de la glucèmia que s’ha demostrat que prevé o endarrereix l’aparició de les complicacions cròniques de la malaltia. Per tant, el compliment dietètico-farmacològic és crucial en la prevenció de complicacions.

Quins són els avanços més destacats en aquest camp en els últims temps?
Entre els pacients amb la DM2 destaca el descobriment de medicació que ajuda a abaixar de pes. Tenim dos grups de fàrmacs, els glucosúrics que motiven l’excreció de glucosa per l’orina i els anàlegs del GLP1 que disminueixen la gana. Entre els pacients amb DM1 cal mencionar el finançament dels sensors per a la monitorització de la glucèmia que ha reduït dràsticament la necessitat del ritual de la mesura de la glucèmia mitjançant el glucòmetre i les tires reactives.

Podrà algun dia erradicar-se la diabetis?
És difícil de dir però, en un futur proper segur que no. Cada any, tant entre els pacients amb DM1 com entre aquells amb DM2, es confirma un increment progressiu dels casos.

Quins processos sanitaris segueix un pacient amb diabetis? A quins controls acudeix?
Els pacients amb diabetis que presenten un bon control són seguits de forma semestral mitjançant anàlisis de sang i, anualment, amb controls del fons de l’ull, de la sensibilitat dels peus i de la pèrdua de proteïnes en l’orina.
Aquells pacients amb un control de la diabetis deficient requereixen un control més freqüent i estret.

Com afronta una persona el fet que descobreixi d’un dia per a l’altre que pateix diabetis? Hi ha ajudes psicològiques?
Aquest és el paradigma dels pacients amb DM1, doncs l’inici de la malaltia és sobtat i brusc. A més, s’hi ha de sumar que el tractament és punxat i les pautes d’insulina són complexes. Tot això provoca que en el debut de DM1 existeix-hi un canvi profund en la vida del pacient.

La reacció acostuma a ser negativa, acompanyada d’angoixa i por, però amb el pas dels dies el pacient es va adonant que la situació és més portable que el que havien pensat en un inici i s’hi van adaptant.

No existeixen ajudes psicològiques per a aquesta malaltia però tampoc n’existeixen per la hipertensió arterial, la hipercolesterolèmia, etc.

Afecta igual a homes que a dones? Influència l’edat del pacient?
La DM1 afecta a nens o pacients joves mentre que la DM2 és més pròpia de pacients adults. Tanmateix aquesta línia diferencial cada cop és més borrosa i trobem pacients joves amb DM2 i adults amb DM1.

No hi ha una afectació idèntica entre el gènere masculí i el femení, tot i que els estudis no són massa concloents. Probablement la DM2 afecta més freqüentment a la dona perquè està associada a l’edat i les dones tenen una major esperança de vida.

Creu que la societat sap i és conscient de la gravetat d’una malaltia com aquesta?
No pas. La inconsciència es troba molt present a la nostra societat, es detecta en el consum de tabac, d’alcohol, de greixos saturats, de sucres refinats, així com en el sedentarisme, l’obesitat, l’ús de pantalles, el reciclatge, la contaminació, el respecte animal, el consumisme, etc. Seria molt d’estranyar que en aquest univers d’inconsciència just se’n tingués d’aquesta malaltia.

Compartir