Roman arrelat al conscient col·lectiu la idea, bíblica i popular alhora, que el treball és un càstig.
Els que la pregonen poques vegades són el tipus de persona que desitjaríem com a pares o fills. Tendim, més aviat, a admirar la gent activa i de voluntat transformadora.
Roman arrelat també entre l’empresariat i els alts directius de l’empresa més tradicional la idea que, si el treball és un càstig, la gestió de les persones treballadores ha de ser restrictiva. A moltes empreses encara es viu amb la por ben instal·lada a la força creativa de les persones. Com que el treball és un càstig, hem de vigilar que els treballadors no se’n pretenguin escapar.
Per sort, hi ha persones a qui els agrada qüestionar-se les idees més tradicionals. El fracàs no està garantit. Avui ja existeixen al món una gran quantitat d’exemples que aquell modus operandi és altament improductiu en molts sentits.
Les empreses de propietat col·lectiva que són les cooperatives de treball, per exemple, ja han ben demostrat que la participació de les persones en la definició estratègica de l’empresa aporta un valor impagable i, comparativament, una gran resiliència en les crisis més profundes. Amb una participació ben entesa de les tripulacions, les naus avancen millor i fan front amb més èxit a les dificultats.
Les persones no som gandules per definició. Saber-nos part activa i amb poder de decisió dins d’una organització genera visions més transcendents sobre cada acció individual. Treballant així, no només s’augmenta la competitivitat de les empreses; s’acaben donant àmbits col·lectius de creixement personal. Assolint aquest estadi, l’empresa tanca un autèntic cercle virtuós: oferim excel·lents béns i serveis als nostres clients i usuaris, i alhora creixem col·lectivament, partícips d’una realitat més gran que nosaltres mateixos.
DAVID COS, president d’Escola Sant Gervasi, president de Grup CLADE
