Divendres

D

Jordi Puiggròs.- Acabem de viure una nova rèplica de la “Setmana Tràgica”. Certament, els interessos legítims del procés sobiranista que ha endegat Catalunya ha tingut aquests últims dies topades més o menys esperades que no ajuden gens. “Imputs” dolents que, a aquestes alçades, fan més mal que bé, per molt que des de determinades tribunes s’entestin a fer-nos veure una altra cosa. No ens ajuda gens que, al Quèbec, el partit que liderava el moviment independentista s’hagi fulminat de forma sorprenent. Allí, que ja van tenir un referèndum sense massa èxit, els qui pregonaven la necessitat de seguir endavant s’han topat de cara amb el rebuig, especialment dels joves, a continuar el procés sobiranista, i el Partit Lliberal -el PP canadenc, vaja- s’ha sortit amb la seva. Catalunya perd en tot això un referent que havia estat recorrent en molts discursos. Un mirall que se’ns ha trencat. No ens ajuda gens que el nou primer ministre francès, Manuel Valls, nascut a Barcelona, fugi cames-ajudeu-me quan se li pregunta pel moment polític que viu Catalunya. S’entendria des de la seva posició institucional, però és un cop baix que un català “afrancesat” titlli el president Mas de polític “populista”. Mas no és Le Pen ni tampoc Sarkozy, que Valls té a la seva pàtria. No ens ajuda, i em direu ara que m’he passat, que el Barça faci el ridícul a Madrid, i que la capital posi dos equips a les semifinals de la Champions, quan aquí això ens seria del tot impossible. Tampoc ens ajuda la brutícia que hi ha dins del club, tot un referent per a qualsevol català. I encara ens ajuda menys que la brutícia vingui de qui ve i els padrins polítics que tenen. Se suposava que els que manaven ja els tenien fets… No ens ajuda que el Parlament enviï els polítics “suplents” en una jornada intranscendent al Congrés, però de gran valor de cara a la galeria per a tot el món. Em cau bé Marta Rovira, però no està preparada per als moments d’altura. Tampoc Jordi Turull. Sort que als sobiranistes ens atrauen més altres coses, altres valors, però per qualsevol que s’ho mirés de fora amb una mica d’interès deu pensar que ens calen més hores d’estudi abans de presentar-nos a l’examen. Sort de Joan Herrera, aquell qui tant han criticat -i odiat- tan els d’ERC com els de CiU. Va salvar els mobles. I sort que l’ínclit Mariano Rajoy ens va fer un favor, citant Robinson Crusoe, com si Catalunya fos innocent d’emular l’heroi britànic que va sobreviure tan temps en una illa. Sí, va sobreviure! No deu saber-ho, en Rajoy… I va aguantar, sense necessitat de res, només amb la companyia de qui mai el va abandonar, Divendres, aquell indígena a qui va salvar dels caníbals, i que es va convertir en protector, en amic, en germà, únic vincle real de confiança per la superació de tots els perills… L’únic que ens ajuda és Divendres, l’únic que tenia Robinson Crusoe. I Divendres som nosaltres.