Desigualtats – Pere Prat

D

Una cosa és presumir dels ideals i una de ben diferent ser capaç d’executar les accions per fer-los una realitat social. Parlar de rics, de pobres i de l’acció política per resoldre els desequilibris del món és senzill. La capacitat de fer-ho una altra. Un ric no és diferent a qualsevol altre, llevat que té més diners. Això li dóna més capacitat d’actuar, però no li hauria de donar més poder. Aquest està en la societat i la llibertat en l’individu. I els polítics han de governar i legislar pensant en el conjunt social. L’informe “In it together”, elaborat per l’OCDE, diu que les polítiques d’austeritat i desregulació laboral han agreujat el problema de la polarització de la renda. Espanya que el 2007 que estava per sota de la mitjana en el coeficient Gini (indici de desigualtat), és ara el tercer país pitjor, després de Grècia i Portugal. I això no és només un problema d’equitat social. Limita el creixement a llarg termini.
Les cent fortunes més grans d’Espanya van créixer un 9,2 % el 2014. Acumulaven més de 164.424 milions d’euros (el 15,6 % del PIB). Aleshores també, tretze milions de persones vivien per sota del llindar de pobresa, amb ingressos que no arribaven a 8.000 euros anuals (és a dir al voltant de 700 euros al mes). Entre gener i març del 2015 els patrimonis gestionats a través de les anomenades Sicav -societats d’inversió de capital variable- ha augmentat un 9,4% i ha superat els 4.376 milions d’euros. I això s’ha degut principalment al bon comportament de les borses i no pas per noves aportacions. La revalorització mitjana dels actius en aquest període ha estat el 9,6% (gairebé com tot l’any passat).
Durant la crisi, l’evolució dels salaris i el poder adquisitiu a Catalunya ha caigut gairebé un 9,6% (encara que la baixada salarial oficial sigui només del 0,2%). Avui els el diferencial entre els que més i menys cobren és de 9,7 vegades. El 1980 era de 7. El salari mitjà del 2014 és de 1.745 euros, però no es publica la dispersió. I la tendència és a pitjor. Només cal veure què ha passat amb els 2,5 milions que han trobat feina i els 800.000 que l’han perduda. L’ocupació en feines administratives ha caigut des del 53% al 42%. Els molt qualificat han pujat 10 punts i representen el 38% de la societat. I també han crescut els de poca qualificació que han passat del 18 al 21%.
El col·lapse de l’ocupació i el canvi tecnològic són les causes principals de la pujada de la desigualtat a Espanya. Però no n’hi ha prou amb crear més llocs de treball. Aquests haurien de ser d’una qualitat que ara no es dóna. El 60% dels llocs de treball creats entre el 1995 i el 2013 són temporals, a temps parcial o per compte propi. Malgrat el que presumeixen els nostres governants, l’elevada polarització de la renda posa en dubte la sostenibilitat del creixement. A la resta d’Europa, Alemanya es manté. Bèlgica, Àustria, la República Txeca, Finlàndia, Irlanda i Polònia l’han reduït. França i Itàlia han registrat lleugers increments. I els països escandinaus continuen sent els menys desiguals.
Es frena el creixement per l’augment de les diferències socials. No només per la pobresa. L’economista Thomas Piketty demana un sistema de tributació progressiu, prestacions socials i altres transferències per reduir el problema. Però no n’hi ha prou. S’ha de millorar el marc laboral i l’eficiència empresarial. No només actuar en el cost salarial, sinó crear ocupacions per a tots. I això passa per la formació. Els especialistes guanyen millors salaris, mentre que la gran majoria no troba feina i quan la troben, és de baixa qualitat. Massa mà d’obra, per la concentrada demanda existent, fa pujar l’exigència i créixer l’exclusió
De moment els governs han triat fer ajustos fiscals, amb retallades de prestacions, de sanitat, d’ensenyament i d’inversió. Però aquestes polítiques d’austeritat no han aconseguit crear oportunitats semblants per a tots. S’ha de trencar aquest cercle viciós. L’OCDE OCDE creu que per cada punt que es redueixi de desigualtat del coeficient Gini, l’economia s’accelerarà en 0,8 punts percentuals en els cinc anys següents.
Pere Prat