De “La infància robada” a la construcció d’una nova Índia, des de l’educació i l’amor; tot un reclam per a una conferència, a càrrec de Lancy Dodem

258

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

Dins el marc dels actes d’Octubre Solidari, dilluns passat, a l’Ateneu Igualadí, va tenir lloc una conferència sota el reclam de “La infància robada” de la mà de Lancy Dodem, portaveu de la Fundació Vicenç Ferrer. Una molt interessant xerrada que va aprofundir en la figura de Vicenç Ferrer, el treball de la pròpia Fundació i la importància de les aportacions i donacions tant de particulars com d’empreses i entitats.

De primer, es va prendre com a referència al mateix Vicenç Ferrer, a partir del moment en què va arribar a l’Índia -fa 50 anys- i els seus primers passos de signe humanitari. Atès el seu propòsit, ell sempre va manifestar que no volia canviar a ningú (ni de religió, ni de castes …), només aspirava a millorar les condicions de vida de la gent. Una àrdua comesa per a la qual mai no va rendir-se des d’aquell punt de partida en què va fer viable l’obtenció d’aigua per al conreu, la base per a proporcionar aliments a totes les famílies. Seguidament, vindria tota la tasca fundacional.

En un altre sentit, i apuntant a la llarga batalla per a afermar un canvi de mentalitat en la població hindú; Dodem va posar l’accent en la grandiosa problemàtica de la infància a l’Índia en al·lusió a un tema que abasta diversos espectres, especialment si es té en compte la marca de les castes. Efectivament, ser pobre i trobar solució a les penúries obliga a dependre de castes superiors: les úniques que poden aportar certa seguretat per a l’alimentació. Les castes són les grans intocables del país i cadascuna es fonamenta en els seus propis drets. És en aquest projecte que treballen diverses ONGs i fundacions amb la idea de modificar un sistema social tan arcaic i perpetuat secularment.

Des d’aquesta mateixa perspectiva, Dodem va subratllar la qüestió del propi concepte de la natalitat, que fa que la vida sigui un patiment. És a dir, la no acceptació social de si -en una família- ve de camí una filla s’anuncia com a una veritable càrrega. D’aquí se’n deriven dues úniques destinacions per a una filla: el matrimoni o la prostitució. Per a esmenar aquest drama, la Fundació es proposa conscienciar els pares amb criteris d’igualtat de gènere. Successivament, s’han creat escoles des d’un tracte i una formació igualitaris propicis a afavorir l’acceptació d’uns drets que permetin a les dones de gaudir d’una més o menys plena realització social i laboral. Alhora, Dodem també va posar l’accent i de forma gairebé seqüencial en tot el procés a què se sotmet a una nena des del seu naixement, a qui ni tan sols el pare vol conèixer; un succés radicalment oposat a la satisfacció per l’infantament d’un nen. I, a retruc d’aquesta paradoxal realitat, una de les iniciatives promogudes recentment ha estat la comercialització d’un aparell d’ecografia per a facilitar el coneixement del sexe del fetus; una via -molt qüestionada- per a trobar en l’avortament una solució, si es tractés d’una nena.

Paral·lelament, i en referència al que s’entén per “La infància robada”, s’ha fet urgent un altre problema: haver de combatre el tràfic de nenes convidades a treballs de baix cost que les exploten com a eina –amb les seves mans petites- per al treball en tallers de lluentons i de pedreria del mercat turístic. Després, tot i l’adolescència, se les convidarà -amb engany- a la prostitució. Per la seva banda, els nens -gairebé abandonats per uns pares que emigren a la ciutat- es queden amb els avis per a ajudar al feinegi de la terra, concorrent a poques hores d’escolarització. La Fundació treballa en l’oferta de fons de sequera als pares per a treballar la terra així com microcrèdits a les mares per a muntar petits negocis; un programa que evita l’abandonament rural i famílies desmembrades.

Un breu perfil ens presenta Lancy Dodem, nascut a Anantapur, al sud de l’Índia, fill d’una família que treballava al campus de la Fundació Vicenç Ferrer. Arran de la mort del pare, el Vicenç i l’Anna van acollir-lo; raó per la qual és considerat “el primer nen apadrinat de la Fundació”. Al campus d’Anantapur va iniciar el seu treball com a traductor i guia de padrins, visitants i col·laboradors de l’organització. Des del 2001, resideix a Barcelona i forma part del Departament de Comunicació de la Fundació Vicenç Ferrer, a l’Estat espanyol; donant veu a una activitat que ja s’ha estès més enllà de l’àmbit rural de l’Índia.