Cada vegada és més freqüent que en alguna pàgina web se’ns pregunti, si acceptem com usuaris, la seva política de tractaments de dades perquè es planteja un problema moral rellevant en la potencial utilització de les dades dels usuaris en matèria comercial.
Imagini’s que té una botiga de vi i entra una “persona digital” sense boca i orelles, i totalment tapada. Quin vi li pot oferir? Si li ofereix un vi excessivament barat i el client busca un vi de luxe marxarà. Però si li ofereix un vi car i buscava una opció més assequible tampoc li vendrà res. La persona en qüestió només té ulls per mirar el que li ofereix i si no li agrada el que li ensenya marxarà a la botiga del costat. Però què li pot oferir vostè que li agradi si té tan poca informació i no pot parlar amb ella? Aquesta era la situació fins fa uns anys dels anuncis i la venda per internet.
En l’actualitat la “persona digital” tampoc té boca ni orelles, però ja no va tapada i comparteix les seves preferències a les agències de publicitat. Imagini’s que a la seva botiga només hi té vi de luxe i vostè surt a la porta de la botiga veient passar un munt de “persones digitals”. A qui pararà per intentar vendre-li una ampolla? No pararà a menors d’edat sinó que segurament pararà a persones de trenta anys en amunt que vagin ben vestides i que darrerament hagin estat buscant productes similars als seus. Avui dia les agències de publicitat digital gestionen la segmentació d’anuncis als segments adequats. Aquesta tecnologia permet a les empreses augmentar les seves vendes i al client estalviar-se temps a l’hora de buscar una botiga que vengui el producte que busca.
En un futur no massa llunyà, si no hi ha noves lleis que ho regulin, es podria arribar a conèixer amb tanta profunditat el client, que no tan sols sabria quin vi li pot interessar, sinó que podria estimar amb força precisió el preu que està disposat a pagar. Es sabrà si prefereix un Penedès que normalment el ven a 10 € i també si estaria disposat a pagar-ne fis a 15 € per l’ampolla. Així els algoritmes li proposarien un preu de 14,50 €, per maximitzar el benefici empresarial i assegurar la venda. Així tant comprador com venedor quedarien satisfets, però sembla prou evident que el venedor estaria en una posició d’avantatge.
Algú pot arribar a pensar que la, personalització dels preus no és tan preocupant, ja que la lliure competència podria fer que tot i predir el preu màxim que el client està disposat a pagar, aquest sempre té l’opció de continuar la cerca i pagar el preu que toca anant a una altra botiga on s’ofereixi un preu menor. Però això rara vegada succeeix. Gairebé sempre hi ha una opció més econòmica que la que acabem comprant, però no es té ni el temps ni recursos necessaris per estudiar si per cada compra que s’ha de fer hi ha una alternativa millor. I aquesta posició dominant de l’oferta és la que ens recorda que la tecnologia vola, el dret camina i l’economia fotografia l’escena. L’oferta i la demanda ja no es mou igual com quan s’anava al mercat, però només canvia l’embolcall.
