Cal un dia de la dona?

88

JOSEP M. CARRERAS opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.CatAl pas que anem, aviat ens faltaran dates al calendari per a totes les celebracions. A les festes tradicionals se n’hi han afegit d’altres comercials com el Dia del Pare o de la Mare o les hem importat d’altres cultures (Halloween, Sant Valentí…). I encara ens n’hem inventat de noves per cobrir tots els àmbits de la vida: el Dia Sense Fum, el Dia de la Música, el Dia del Teatre, la Festa de l’Ecologia…

Deixant de banda les festes d’origen estrictament comercial (que només serveixen per omplir els calaixos de les grans cadenes), dubto de l’eficàcia de moltes de les altres celebracions. Normalment només serveixen perquè una vegada a l’any ens recordem d’un tema o una cosa concreta i l’endemà tot quedi com abans. I…fins l’any que ve!

En el cas del Dia Internacional de la Dona hi ha aspectes diferenciats. Té un origen molt remot. Es va instituir poc després de la Festa del Treball, en record de la primera protesta de les dones treballadores que el 8 de març de 1857 varen sortir al carrer en defensa dels seus drets laborals. Però l’empenta principal va venir després de l’incendi d’una fàbrica de Nova York el 1911 on varen morir 142 dones, atrapades perquè els encarregats havien tancat totes les portes de sortida. Avui s’ha convertit en una celebració més aviat de caire festiu i és fàcil caure en aquesta dinàmica de festa anual i que perdi el seu caràcter reivindicatiu: Hauria de ser un dia de reflexió per veure el camí recorregut i el que falta per arribar a la igualtat. Mentre hi hagi dones assassinades, violentades, obligades a casar-se contra seva voluntat o explotades laboralment o sexualment, caldrà sortir al carrer a defensar els seus drets.

Però hi ha un altre aspecte que no podem perdre de vista. Els diaris es fan ressò sovint de la violència masclista quan es tracta de violència de gènere (massa freqüent per desgràcia, també entre nosaltres). Però són poques les vegades que es parla del “micromasclisme”, aquell que estableix diferències en el món del treball o en la vida diària. Es considera “normal” –i és socialment acceptat- que una dona cobri menys que un home per la mateixa feina, que s’hagi de presentar “guapa” o bé que rebi insinuacions més o menys velades d’assetjament. D’aquesta situació no en són responsables només els homes, sinó també les dones com a subjectes passius. En certa manera, són moltes les que accepten una submissió “de facto” o almenys toleren la prepotència de l’home. I és en aquest sentit que caldria orientar també el Dia de la Dona fins arribar a una igualtat total fins i tot en la família i el treball.

No n’hi ha prou amb condemnar el tracte que reben milions de dones en països llunyans. Els estats i els organismes internacionals hi han d’intervenir malgrat que sigui molt difícil canviar hàbits seculars d’autèntica esclavitud. Però en el nostre àmbit més proper, en una societat que (almenys teòricament) reconeix la igualtat social, caldrien també accions més contundents de denúncia d’unes condicions que massa vegades són acceptades o tolerades massa fàcilment. També aquí cal un canvi de mentalitat i és en aquest aspecte que té sentit la celebració del Dia de la Dona. Per a quan un Dia de l’Home?

JOSEP M. CARRERAS