A resultes d’aquell primer procés de repoblament colonial, a partir de la fundació de la ciutat pels holandesos, el 1652, destinat a posar en marxa una estació de proveïment per al pas de vaixells des de l’Àfrica occidental i cap a les Índies orientals holandeses; Ciutat del Cap o Kaapstad, en poc temps, va esdevenir un veritable punt estratègic de gran complexitat, atesa l’extraordinària diversitat dels seus residents, bo i presentant la seva història uns deplorables episodis de discriminació envers les persones de color. Això és, d’aquella terra de ningú, en aquest punt de la Mother City -segons la denominació popular- s’hi van instal·lar els descendents d’esclaus que van ser importats pels holandesos des de Malàisia, Indonèsia, Índia, Sri Lanka i altres països africans durant els segles XVI i XVII. Immediatament, i de forma genèrica, aquests esclaus van ser anomenats “cape malays”, encara que no tots fossin d’origen malaisi. Així, configurat com a un habitat amb un predominant barraquisme originari, en va néixer un dels enclavaments de més carisma i més vitalitat, i per descomptat de més riquesa cromàtica: el Barri de “Cape Malays” o el Bo-Kaap de la primera època, del qual se’n conserva la primera mesquita de Sud-àfrica, construïda en 1794.
Bo-Kaap -sobre el cap, en llengua afrikáans- a una relativa distància del mar, i assentada sobre la bella vessant nord de Signal Hill, en una entorn de carrers costeruts, amb les cases de vistosos colors, s’ha convertit en una de les destinacions inexcusables i més fotografiats de tot Sud-àfrica; una circumstància que, de retruc, al costat dels reclams turístics, va acompanyada d’especulatius interessos d’alguns plans immobiliaris que han abocat a la conformació d’un front de veïns -uns sis mil- en peu de guerra per a defensar el seu hàbitat i els seus orígens, així com per a aconseguir que el barri sigui catalogat com a patrimoni nacional.
Les seves construccions, de més de dos segles, suposen el major segell de l’herència multicultural, i de fet, un dels districtes històrics amb més caràcter de la ciutat, i amb una pregona història. Aquí, on es van instal·lar els antics esclaus amb la dominació belga, quan van ser alliberats de les seves cadenes al segle XIX pel govern britànic, els va ser concedit un habitatge -les “huisjes huur”- a règim de lloguer; configurant-se en qüestió d’anys un nucli de gran presència musulmana malgrat el creixent mestissatge. Actualment, Bo-Kaap segueix sent un barri de semblants diversos, de gent senzilla, on el veïnat està molt familiaritzat entre si, i es fa molta vida al carrer; lamentablement aquest entranyable aparador humà i colorista acostuma a ser un superior objectiu per a les càmeres dels turistes. Ara mateix, tot Bo-Kaap constitueix l’última comunitat -herència vivent- anterior a l’Apartheid del període 1948 – 1990.
En referència als colors de les cases no hi ha una documentació al·lusiva al moment en què es va decidir de pintar-les de vius colors. Inicialment, des dels orígens de la ciutat, les cases sempre es van pintar de color blanc, el color propi de les zones portuàries i també el més econòmic. Posteriorment, segons sembla, des del moment en què els residents van passar de ser arrendataris a propietaris de les cases: una determinació veïnal va apostar per a pintar-les de vius colors, especialment a fi de diferenciar les propietats i sobretot com a elogi de les conquestes de llibertat del poble malai. Així, es va anar dissenyant un barri summament pintoresc i amb un marcat caràcter multicultural; això sí, tenint en compte la importància que a l’Àfrica se sol dispensar als colors més vius.
