Àrbitre (2)
À

6 de maig de 2022

Arbitre (1)

Dèiem el dia passat que el mot que ens ocupa forma part de la família del verb albirar, encara que ha conservat la forma més acostada a l’original perquè davalla directament d’arbiter, ‘testimoni ocular’. I dic que en forma part quan en realitat fora més pertinent dir que la integra de manera més que majoritària, atès que quinze dels divuit membres corresponen a la seva branca.

I no en va, concordant amb la comparació que fèiem entre àrbitre (mot estàndard) i àrbit (pronúncia popular encara no normativa), que podrien equivaler a l’evolució culta i la vulgar respectivament, la branca d’àrbitre és precisament la dels derivats cultes. En pengen termes habituals com arbitral o arbitrar (aquest verb és, de fet, l’espurna que va inspirar la columna, per una associació inconscient d’idees entre l’arbitratge del partit Barça-Rayo i el que els tribunals espanyols exerceixen de ja fa uns quants anys sobre el conflicte catalanoespanyol); arbitrari també és ben comú, malgrat que el significat ja fuig una mica: `discrecional’, i també ‘exercit no atenent sinó a la voluntat o el capritx propis’, i l’adverbi i substantius corresponents, arbitràriament i arbitrarietat, que tot i el regust culte se’ns fan familiars gràcies als mitjans de comunicació.

En canvi, arbitració o arbitrador, més especialitzats, ja són força més infreqüents, així com els substantius arbitrament (‘Acció de donar sentència arbitral’) o arbitratgista, que no és un fan dels col·legiats sinó una ‘persona que fa arbitratges de borsa o en la fixació dels preus’. I completa la família el més bonic de tots, arbitri, que encara que fa la viu-viu en l’àmbit sempre àrid del dret continua mantenint la seva personalitat filosòfica natural: ‘Facultat de la voluntat de l’home de prendre una resolució amb preferència a una altra’.

En realitat la família no s’acaba aquí, perquè modernament n’ha sorgit un doblet nou, arbitrisme i arbitrista, en el camp de l’economia. Es veu que es tracta del ‘Corrent de pensament politicoeconòmic que proposa uns mitjans únics i simples per superar una etapa de decacdència econòmica’, i a mi aquesta definició m’ha fet pensar, ves per on, en els tribunals espanyols esmentats i les seves respostes úniques i simples (castigats!, a la presó!) per superar una etapa que segurament, més que a decadència, els deu sonar a molta, moltíssima nosa, la de la revolta i les pretensions inaudites d’aquests llunàtics de catalans, que no es cansen mai de fer la traveta al gran projecte universal, i més enllà i tot, que sembla que és per a ells la cosa hispànica.

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Et semblaria bé fer el debat electoral a la Catalunya Nord?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta