Bernat Roca
Hi ha una escena memorable a la pel·lícula El día que Nietzsche lloró. En ella, el filòsof Friedrich Nietzsche porta a caminar fora de la clínica el Doctor Josef Breuer, que l’està tractant psicològicament de fa temps, tot i que els papers s’acabaran intercanviant en la relació metge-pacient. Aturats davant d’un arbre conversen junts i amb aquell entusiasme boig que caracteritza el pensament ondulant de Nietzsche s’exposa la següent metàfora: la naturalesa (i per extensió la vida humana) necessiten del mal temps, del fred i la calor, del vent furiós, per adquirir la seva alçada i la seva bellesa a vegades torturada, però sempre única, magnífica i majestuosa. Creador d’una despietada filosofia d’autoajuda avant la lettre Nietzsche ens adverteix dels perills de la comoditat i de l’amor bonsai, terme que ell mai hauria emprat i que no crec que estigui en cap llibre de psicologia. Me la llevé a mi jardín para cuidarla.
Els mestres del bonsai saben com fer que un arbre creixi dins els límits d’una safata o test (Bon en japonès) mitjançant una mil·lenària tècnica nascuda a la Xina i que consisteix en podar les branques i les arrels. Els arbres treballats així són molt bonics. L’amor bonsai seria una relació que tot i que crea les condicions de vida aparentment suficients per ser feliços, ens pot fer petits i potser ens impedeix desvetllar tot el nostre potencial personal. A vegades, cal tenir el valor d’allunyar-te d’allò que no et permet donar el millor de tu mateix. I això val tant per la vida dels pobles com per la personal. A l’altra banda, hi hauria l’amor kamikaze, però aquesta ja és una altra història. Y con la luz del sol se fue la sombra y con la sombra la distancia y el olvido.
Aquesta amor entregat té molts aspectes positius també. Ens ensenya el valor del sacrifici i la bellesa de la rutina. Porta al caòtic i irracional món instintiu ordre i serenitat. Educa perquè ens posa límits i ens alimenta, ens nodreix per dins. Ens protegeix de les tempestes de la vida, del rigor de l’hivern i les calors que poden assecar la nostra ànima. Ens ensenya a cuidar a llarg termini per sobre de la novetat i de la tirania del desig. El mestre del son cubà Polo Montañez va escriure una bellíssima cançó sobre l’amor bonsai (Flor pálida), tot i que és més coneguda la versió del cantant Marc Anthony. Explica l’amor per una cambrera de nom Ady García, la “flor pàl·lida” que va recollir i va cuidar fins a aconseguir que tornés a somriure davant la vida. Es van casar i van tenir dos fills. Ell va passar de cantar pels turistes i fer de tractorista i machetero a les gires internacionals i gravar discs. Però la desgràcia va truncar la vida de l’artista emergent cubà, convertint-lo en llegenda. Obrin google i busquin la cançó. Val molt la pena. Para que nunca se vaya…
