El passat dia 17, Al Teatre Municipal L’Ateneu, Igualada, una més de les sessions de l’AUGA va viure tot un acte de record i homenatge a The Beatles, amb la presentació “The Beatles, un fenomen musical irrepetible”, de la mà de Xavier de Castro; un episodi al qual se m’acut de sumar-m’hi amb una personal remembrança, també, a propòsit del recentment proclamat Dia Internacional de “The Beatles”, en data del 16 de gener.
Al costat de l’interès d’aquest homenatge, un repàs de la història d’aquell quartet de Liverpool, el grup que ho va canviar tot amb les seves cançons, convertides en les lletres de la banda sonora universal d’una època; personalment, i a partir de la manera com van ser incorporats al meu món delectant-me amb la meravella de les seves creacions; The Beatles i el seu llegat també van contribuir sinó a canviar el meu propi univers sí que em van empènyer a seguir els seus passos tot visitant el mateix lloc que els va veure néixer i créixer, la seva estimada Liverpool. Descobrir el seu Liverpool natal -ja fa més de dues dècades- avui em porta a recrear-me en aquells escenaris que eren tan seus; i, més enllà de la nostàlgia, també a reivindicar la conservació d’alguns dels espais que ells i els seus fans concorrien, quan a hores d’ara semblen amenaçats alguns de desaparèixer.
Sincerament, atenent a la meva edat, jo vaig descobrir Els Beatles a través d’unes cosines que em portaven gairebé deu anys de diferència. Elles, aleshores, ja grans, i aparellades, des de la ràdio o amb els primers tocadiscos, escoltaven alelades aquells èxits dels primers LP. Gràcies a elles, i sent jo ja universitària, encara sense tenir gaire domini de l’anglès vaig descobrir una de les cançons que més impressió em va causar especialment en el sentit d’entendre el món d’infància i joventut de John, Paul, Ringo, John i George. Efectivament, era “Penny Lane” (1967), una melodia penetrant i una lletra no menys memorable d’aquell carrer de barri de la Liverpool industrial, que vaig prendre com a punt de localització per a emprendre el meu primer viatge a Anglaterra, una ruta on estaven traçats, a més de Londres, lògicament, les destinacions de Liverpool i Manchester.
Mentre el món sencer, aquest 2022, ret homenatge a Paul McCartney, Ringo Starr, John Lennon i George Harrison, coincidint amb l’any de la inauguració de la memorable “The Cavern Club”, aquell celler-bar musical de Liverpool on van fer el seu gran debut; cal subratllar que l’any de major transcendència a nivell d’èxits musicals va ser el 1964, després d’una gira pels Estats Units. Certament, allí es va evidenciar el marc cosmopolita que va veure néixer la famosa i imparable “beatlemania”, un veritable fenomen que es va anar nodrint amb els èxits del grup any rere any i fins als nostres dies, 60 anys després.
En poc més de quatre anys, The Beatles van sumar 162 concerts, a 90 ciutats de 15 països diferents. Van fer història, no només per les seves lletres, sinó també per la seva ètica i la seva estètica; fins i tot van ser condecorats -per la mateixa Isabel II- amb l’Ordre de l’Imperi Britànic, el 1965. La seva singular imatge, serrell i cabells llargs inclosos, va exercir una incomparable influència no sols sobre els seus fans sinó sobre els mateixos cantants d’altres generacions i estils. Precisament, en referència a l’Estat espanyol, el quartet de Liverpool va deixar petjada amb aquells concerts a les places de braus de Madrid i Barcelona, el juliol de 1965; una efemèride que em consta que va revolucionar la joventut espanyola del moment, segrestada encara pel règim franquista.
Definitivament, aquella visita a Liverpool em va permetre veure’m gairebé immortalitzant a través d’ells aquells racons que aviat es convertirien en uns inexcusables punts turístics. Passejar i endinsar-te pels llocs dels seus més aclamats treballs, em portava a endinsar-me en les seves insòlites biografies, passant per tot el que els va unir i arribant irremeiablement al que va ser el principi de la fi, el que els va separar el 1970; potser a causa d’una més que probable confrontació de personalismes. De fet, apuntaria a què és, precisament, la lletra de “Let it be”, la que millor serveix de metàfora d’aquell “deixar-ho estar tot”, de la seva inevitable desunió. Tristament, el gran final d’una gran història. Després va venir el comiat inoblidable a la seu de la seva empresa d’enregistrament Apple Corps, i a dalt del seu terrat de Londres va succeir aquell insòlit adéu que va ser gairebé frustrat per la policia.
Amb el pas del temps, l’anhelat retrobament mai no va arribar. John Lennon moriria assassinat, el 1980, i a George Harrison se l’emportaria un càncer, el 2001. Al capdavall, però, tots quatre i cadascun d’ells són immortals, com les lletres d’alguns temes que tothom som capaços de taral·larejar (“Love me do”, “All you need is love”, “Hey Jude”, “Let it be”, etc.) perquè estan integrades en la nostra memòria musical. Tan sols ens queda recordar i celebrar aquesta data, de cada 16 de gener; un dia tan assenyalat amb tot el llegat, les cançons i la revelació personal de cadascú; de fet, les majors parts -cada un- d’un tot, The Beatles.
