Un any mes i continua la nostra lluita, la lluita feminista, lluita que no podem deixar de fer per tota la feina que han fet les nostres predecessores, en molts casos, jugant-s’hi la vida, i per tant, és el nostre deure continuar-la fins a la igualtat efectiva.
I estem veient com actualment en molts espais i institucions es posen en qüestió els drets i avenços que hem anat aconseguint les dones al llarg de la història. Veiem com el feixisme i l’extrema dreta fa un discurs que està quallant entre alguns sectors de la nostra societat. En el moment que des del Congrés dels Diputats hem d’escoltar per part de l’extrema dreta que la violència masclista no existeix, ens autoritza per lluitar-hi i fer-hi front. Ens estan interpel·lant a totes les dones, i no podem permetre que els seus discursos vagin guanyant més terreny. Hem de seguir lluitant per acabar de manera definitiva amb les violències masclistes, una de les grans xacres que encara tenim a la societat. No podem acceptar i menys normalitzar les desenes de feminicidis que es van produir l’any passat a Catalunya.
Però tenim molts més reptes per endavant. Una igualtat efectiva és combatre amb la bretxa salarial. Les dones i els homes hem de cobrar el mateix per fer la mateixa feina. No pot ser que a Catalunya les dones cobrem de mitjana 6.000 euros menys que els homes. Aquesta és una de les principals desigualtats que patim les dones. Alhora no podem renunciar a ocupar més espais, espais de decisió, on la visió de les dones és bàsica i imprescindible si de veritat volem avançar com a societat. Hem de trencar d’una vegada per totes amb aquest sostre de vidre que ens han imposat les velles dinàmiques patriarcals. Però hem de ser conscients d’una altra realitat, que és que moltes dones són expulsades de l’àmbit laboral quan tenen fills, o no accedeixen a llocs de treball quan tenen edat de tenir-ne o manifesten la seva voluntat de ser mares.
La nova Generalitat Republicana ha posat en marxa mesures a favor de la conciliació com la gratuïtat del P2 i el servei de cangur públic, la revalorització dels treballs de cures, l’augment de les inspeccions de treball per atacar la bretxa salarial, o les mesures per la equiparació de dones en els àmbits del Cos de Bombers i el Cos de Mossos d’Esquadra.
Així doncs les polítiques per la conciliació i la igualtat d’oportunitats són imprescindibles per lluitar contra tots aquests factors que ens coarta la nostra llibertat per poder créixer personal i laboralment. I les paper de les institucions és clau per aconseguir guanyar aquestes lluites.
La visió i opinió de les dones, i per tant del 51% de la societat, ens milloren com a persones i com a comunitat. Això és el feminisme. I sense cap mena de dubte, la República Catalana serà feminista o no serà.
