El primer any del que el món coneixeria més tard com a Primera Guerra Mundial es va viure a Igualada i comarca d’una manera molt diferent, no absent, però, de penúries. El 27 de febrer de 1914, es va adjudicar a “La Electra Igualadina”, de la qual en vàrem parlar en una passada edició, l’enllumenat de les vies públiques de la ciutat per un preu de 11.000 pessetes anuals. Fins aquella data, en la majoria de carrers, l’enllumenat públic.
En l’excel·lent treball de l’historiador igualadí Pere Pascual titulat La Electra Igualadina y el fénix del proceso de industrialización igualadino (1903-1930), es parla de la formació i trajectòria de La Electra Igualadina (constituïda el 1903), una petita central termoelèctrica “que va tenir un paper decisiu en la reindustrialització d’una ciutat industrial en crisi. La seva existència va comportar que la proliferació de motors elèctrics determinés que la indústria local experimentés grans avenços en la seva mecanització i intensos augments de productivitat”.
Diu Pascual que “aquest procés va implicar que la ciutat pogués aprofitar l’oportunitat exportadora que va propiciar la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial, alhora que durant aquests anys el procés d’electrificació local va experimentar la seva plena consolidació. Per efecte d’aquest avanç, la indústria local va passar de la crisi -ocasionada, bàsicament, per problemes de subministrament energètic- a una notable expansió que va determinar que Igualada tornés a figurar (el 1930) entre les principals ciutats industrials de Catalunya”.
L’electricitat a Igualada
La producció de termoelectricitat s’inicià, segons tots els indicis, durant la primera meitat de 1904, i l’oferta d’energia s’orientà, d’una banda, a cobrir la demanda d’enllumenat domèstic, i de l’altra, a proporcionar força motriu a la indústria.
En una breu descripció de la ciutat publicada el 1907 es precisà que La Electra Igualadina subministrava «llum a nombrosos particulars y forsa a molts motors elèctrics. Té instal·lats dos motors de gas pobre de 100 cavalls cada un pera el funcionament dels dinamos destinats a la producció de fluït». L’energia produïda per aquesta central devia tenir uns costos relativament elevats, atès que emprava hulla com a font energètica primària.
En aquesta pàgina podeu veure un interessant plànol elaborat per Energía Eléctrica de Cataluña el 1912, sobre el projecte de distribució elèctrica a la ciutat.
Només a títol de curiositat, avui, a 2019, la potència elèctrica necessària per alimentar l’enllumenat públic d’Igualada ascendeix a 2211 kW. L’enllumenat del municipi està constituït per un total de 8.549 punts de llum distribuïts en 113 quadres elèctrics.
“Cases barates”
El 29 d’abril de 1914, es va constituir la Junta de Fomento y Mejora de habitaciones baratas para obreros, que va construir un grup de “cases barates” a l’avui carrer Milà i Fontanals, encara existents però abandonades, que el 1928 van ser destinades a convertir-se en la caserna de la Guàrdia Civil.
A la Revista d’Igualada de desembre de 1999, Lluís Pedraza i Jordana publicava un interessant treball titulat L’Asil del Sant Crist. Lectura i anàlisi d’una edificació igualadina singular, en el qual cita que “en els segles passats, el creixement d’Igualada vingué donat tothora per l’enorme condicionant que suposaven les seves muralles. No seria fins a mitjan segle XIX que la Igualada vuitcentista emprendria una nova direcció pel que respecta al seu urbanisme, i ho faria a través de dos projectes diferents: el de Pere Serra i Bosch (1834) i el de Sebastià Cabot i Anguera (1847). Quedava d’aquesta manera plantejat el traçat ortogonal de la ciutat. Malgrat que en el projecte de Pere Serra ja es fixava l’alineament de tots els carrers i travessies de les foresteries de Sant Agustí, no seria, però, fins entrat el segle XX que es portaria a terme la urbanització d’aquest sector de la ciutat, caracteritzat com a àrea d’equipaments col·lectius”.
Aquí és on cita aquest grup de “cases barates”, quan explica que “així, entre 1903 i 1905 es construí, seguint el corrent modernista, l’escorxador municipal, obra dels arquitectes Pau Salvat i Espasa i Isidre Gili i Moncunill; el 1914 es construïren, contigües a l’escorxador, un seguit de cases barates, a les quals s’afegiren posteriorment altres edificis per tal de convertir-les en la nova caserna de la Guàrdia Civil (1928). Fou precisament en aquest marc espacial que les germanes Castells Reixach feren un llegat econòmic i la donació dels terrenys per a la construcció d’un asil d’ancians a la part nova del pla de Sant Agustí, on pocs anys abans, com hem pogut comprovar, s’hi havia començat a edificar”.
