Notes teatreals: La ràbia en art

21

Núria Cañamares

 

El boca-orella n’anava ple. Va fer soroll al Temporada Alta i al Festival TNT de Terrassa i ha rebut diversos premis pel seu potencial innovador. El títol ‘Rebota rebota y en tu cara explota’ i la imatge promocional (un ou esclafat a la cara de l’actriu) reforçaven el caràcter de la peça, que es prometia –si més no– reivindicativa i singular.

No va decebre expectatives. D’una banda, per l’impacte, a la recerca constant d’imatges frapants que juguen amb elements com l’angúnia, la incomoditat o la repetició per situar l’espectador en una posició activa. Queda clar –com es recorda humorísticament– que no es tracta d’un espectacle participatiu, però el públic no rau passiu a la butaca, li toca entomar la plantofada i posicionar-se íntimament davant l’allau de denúncia que etziben amb fermesa els cocreadors de l’espectacle Agnés Mateus i Quim Tarrida.

El bagatge performàtic d’ella i d’art conceptual d’ell dibuixen estampes difícils de suportar perfilades amb un encertadíssim treball de llum i so. I a la forma s’hi suma un fons, un contingut tan esmolat com els ganivets que, un a un, ben afilats, voleiaran fins a clavar-se al cop sec. Aquesta és només una de les fórmules amb què bullen de ràbia contra la violència de gènere, la xacra social que els ha mogut a trepitjar escenaris. Una xacra que veuen plasmada de moltes maneres: en la ficció audiovisual, en l’autoritarisme, en l’insult o en l’acudit simplicista que fins ara es tolerava sense qüestionar el verí de l’escopinada. I que, quan explota, el 016 cau també derrotat. Tenim un problema enormement seriós.
Còmica, propera, energètica, gran en el monòleg (i brillant com a ventríloqua), Mateus fa una exhibició interpretativa de nivell passant per molts registres i situacions –algunes de ben surrealistes– que condueixen el públic per aquest espinós recorregut tan necessàriament imprescindible per poder canviar alguna cosa. El contrast emocional que aconsegueixen en la gairebé hora i mitja de funció és admirable. De la música disco a Vivaldi, de fer saltar espurnes (literalment) al recolliment interior, de la disbauxa trencant la quarta paret a la poesia més sentida.

Mateus canta, balla, sua, crida…. i deixa de respirar. També deixa de respirar. Per les 492 persones assassinades entre 2015 i 2019, registrades amb nom i edat. Algunes sense identitat. Però comptabilitzades. Perquè totes importen i no les volen oblidar.
Un espectacle punyent, que penetra, però que troba els canals per fer-se digerible sense banalitzar la qüestió. No és tasca senzilla i ho aconsegueixen amb discurs i art.