L’editorial: Desacceleració

88

La comarca està patint una potent desacceleració del seu Valor Afegit Brut, o, el que és molt similar i més entenedor per a tots, el seu Producte Interior Brut (PIB). La corba és descendent des del 2015, quan els teòrics ja havien començat a parlar del final de la crisi. El més greu és la forta baixada des del 2017 fins a l’exercici darrer del 2018, fins a quedar-se amb un creixement escàs d’un punt i mig. És per preocupar-se.

Les dades procedeixen del prestigiós Anuari Econòmic Comarcal que des de fa anys publicava la Caixa de Catalunya i que ara encapçala el BBVA. Els redactors de l’estudi atribueixen el descens de la riquesa a la comarca al “feble creixement industrial (0,6%) i la moderada dinàmica terciària (1,9%), mentre la construcció i el primari creixien més (3,8% i 2,5%)”. Immediatament, parlen que “amb aquest registre, els negatius efectes de la crisi disten d’haver-se reabsorbit”. És a dir, aquí encara hi ha crisi.

Les dades suposen una puntada de peu a les crides a l’optimisme que es feien des de múltiples instàncies -des de la patronal fins als ajuntaments més importants de la comarca- perquè les xifres canten per si mateixes i no hi ha excusa possible. L’únic que creix és la construcció, i això ens condueix cap a convertir-nos en una “comarca dormitori”, si és que ja no ho som.

Està clar que cal deixar-se d’esprémer les màquines de fum i posar-se a treballar amb resultats d’èxit. Fa pocs dies l’alcalde d’Igualada insistia en la defensa del macropolígon de Can Morera com a solució a tots els mals. És molt possible que tingui raó, però també és cert que no calia esperar a veure aquestes “notes” per posar el crit d’alarma. Fa temps que això no rutlla. I no és només per no tenir sòl industrial de gran format. És en situacions així quan les decisions polítiques són necessàries.  Cal que es noti d’una vegada que l’Anoia té presència institucional de primer ordre. I ràpid.