Evitar els mantres nocius – Jaume Descarrega

E

Estem acostumats que se’ns expliqui, de forma recorrent, que a una societat que ja ha assolit un cert nivell de benestar, de justícia social (sic), se li presenta el dilema “inevitable” entre llibertat i seguretat. Així ens presenten un dia sí i dia també, que en benefici del be comú, es facin tota mena d’incursions en les nostres vides privades. No només ho fem sense queixa, si no que ho arribem a considerar com una necessitat que s’ha d’acceptar, com un fet irreversible. I fins i tot els facilitem la tasca abocant les nostres intimitats i pensaments a l’aparador públic digital. I no només fem això, sinó que en molts casos ens entretenim a com alguns airegen les dels altres com si fos el més normal del món. Si ens agafem a aquest “axioma” de llibertat i seguretat, podríem dir irònicament, que segurament actuem així per sentir-nos més “benestants”. Però desgraciadament no és així. Ens empobreix, perquè ens porta a un abandonament de les nostres responsabilitats com a persones. I aquest “oblit”, ens duu a negar-nos a nosaltres mateixos i a reduir els nostres drets, però sobre tot les nostres possibilitats. És el que molts ja n’hi diuen l’esperit del ramat, que és el més gran perill a què ens enfrontem com a individus, perquè afecta directament al nostre potencial de felicitat i creativitat. Només com a individus “complerts” podrem construir una societat millor. En sentit contrari, deixant el nostre creixement en mans d’altri –ni que sigui d’una majoria– sols aconseguirem que els pastors, que sempre estan a l’aguait, ens condueixin a la Arcàdia dels seus somnis, que massa sovint són malsons per a les “seves” ovelles. Així veiem com els pensaments més ultra-montans es comencen a fer massa presents a les nostres societats “avançades”, sense que sembli que a ningú els hi importi massa. Potser perquè semblen coses del passat que no poden tornar. Però davant de la reaparició de pensaments i formes de conducta propis dels antics dictadors – aquells de la meitat del segle passat – potser alguns pensin que allò “del atado i bien atado”, obeïa a una estratègia maquiavèŀlica plantejada a molts anys vista. Però no crec que sigui així. Dels milers de persones que neixen cada dia, unes quantes volen ser salva-pàtries i redemptors de la humanitat. Volen ser conductors de ramats. Però només poden reeixir si troben terreny abonat en la deixadesa de les persones. Amb uns quants cants de sirena molts ja perden “el nord” i es posen a discutir quin dels “grans oradors” fa les millors promeses, sense adonar-se que, qui les fa, és un nou llop disfressat!. Seria millor que cada un de nosaltres, emprés tot el que duu dins i triés el camí i el prat on vol “pasturar”. Estaríem llavors segurs de que tots els que es trobéssim en el indret, desprès d’haver fet el seu camí hauria pres la seva decisió. I des d’aquesta seguretat traurien la força per defensar-la de llops i pastors interessats. En una societat “normalitzada, de normes i normalitats”, no serien adequades exclamacions com “la majoria diu..” o “està provat científicament que…” o “….posen en perill la nostre forma de vida”, entre tantes altres semblants, perquè funcionen com antídot i fre a qualsevol qüestionament individual. Hauríem d’estar alerta davant d’aquest tipus de “mantres”, que els paradigmes dominants usen constantment per anorrear la nostres consciencies creatives i que ens empetiteixen en lloc de deixar-nos créixer. En lloc de mostrar-nos les nostres possibilitats només ens posen davant el pensament d’algú que diu el que està bé i el que s’ha de fer. Però Aristòtil, Agustí i Tomàs d’Aquino, ja van debatre el contingent i el necessari. L’esdevenidor serà de les persones creatives plenes. És necessari i possible. No deixem que ens el malmetin dient que és contingent o un impossible. Jaume Descarrega