S’acosta l’hivern. Els recursos com el gas o el petroli ens arriben de països en guerra o governats amb mà de ferro per autòcrates o règims militars. Les lleis ens “impedeixen” obtenir llum solar i ens obliguen a pagar quantitats desorbitades a companyies privades en connivència amb els poders de l’estat. En la societat de l’abundància veiem les masses en la misèria i com ja va cantar Dylan anys enrere uns moren de fam i els altres de festa. Realitats dures que ens aboquen a mirar cara a cara les nostres contradiccions.
La victòria de Donald Trump, una espècie de “cosí germà” del nostrat Claudi Guitart de La Riera, ha suposat un terrabastall a les nostres ments benpensants europees, sempre tant polaritzades entre l’amor i l’odi, o si més no el recel, vers allò que ens arriba dels EUA. Trump és un magnat al més pur estil americà i que sempre paga els seus deutes, com els famosos Lannister de Joc de Trons, i ha vençut Hillary en un combat per punts que serà històric. La Clinton era percebuda pels votants com una manipuladora; ni una mare protectora ni la bella princesa de conte, cosa que si representava la gèlida Melania Trump, la ventafocs eslovena filla d’un comunista que ha arribat al cim de l’establishment polític mundial. El caos no és un pou sinó una escala. Venen temps difícils i Saturn ingressarà en breu a Capricorni, on es trobarà amb Plutó, el seu company de trapelleries còsmiques. El desembre de 2019 i el gener de 2020 seran els mesos crítics d’aquesta perillosa amistat astrològica que en el segle XX va coincidir amb la I Guerra Mundial i amb l’inici i rescalfament final de la Guerra Freda.
Paradoxes i contradiccions a què ens aboca la postmodernitat, el coneixement científic i tècnic, i la gran distància entre els ideals i la realitat, palesos en el fet que el primer país del món tingui un president més aviat bufonesc i un xic rupestre des del punt de vista de la cultura europea. Trump i Putin, líders postmoderns en societats avançades tècnicament i bàrbares socialment. Polaritat i contradiccions. El filòsof Josep Ramoneda ho va resumir bé quan va dir en un breu reportatge a TV3: potser parlem i escrivim tant per no haver d’entendre.
Bernat Roca, professor de Filosofia i Història
