Vidal Cadellans, un Premi Nadal
V

16 de maig de 2018

El nom d’aquest escriptor i el seu premi cabdal, han quedat inscrits en els annals de la literatura. La seva novel·la “No era de los nuestros”, va obtenir el Premi Nadal del 1958, fallat la nit de Reis del 1959. És la prestigiosa convocatòria de les lletres espanyoles, que fins llavors havien guanyat plomes de la talla de Carmen Laforet, Josep Maria Gironella, Miguel Delibes, Elena Quiroga, Rafael Sánchez Ferlosio, José Luis Martín Descalzo, Carmen Martín Gaite, entre d’altres. La nit del premi, Vidal Cadellans dormia plàcidament en el domicili de la seva promesa al carrer de Sant Ferran d’Igualada, despreocupat d’allò que es dirimia a l’hotel dels premis a Barcelona. Era el seu caràcter. Periodistes d’Espanya l’estaven cercant en va. L’endemà, un que és igualadí, Joan Armengol, que vivia casualment a la mateixa escala, va ser el primer en entrevistar-lo. Vidal Cadellans va guanyar 75.000 pessetes, que van solucionar-li problemes materials d’una vida en què -deixà escrit Vidal- “he sufrido enfermedades, pobreza, miseria, infinitas dificultades, pero en compensación he conocido algunos éxitos, he tenido algun dinero (…) he tenido muchos y buenos amigos y una mujer en la cual he encontrado compañía, calor y comprensión, todas estas cosas que llamamos vagamente amor en su más alto grado”.

Nascut el 12 de novembre del 1928 a Barcelona, moriria a Igualada el 27 d’octubre de 1960, dies abans d’acomplir 32 anys. Quan en tenia catorze havia quedat orfe de pare (el qual morí, com ell moriria, de tuberculosi). La seva mare va treballar a la central telefònica de Rellinàs i ell va passar una temporada al Seminari. Però el que li va marcar la vida va ser la llarga malaltia de disset anys, els vuit darrers entre el llit de casa, de repòs, o els de l’hospital, de quiròfan. El període d’inactivitat física a Igualada, no va ser però d’hores perdudes. Les aprofità per llegir imparablement, escriure novel·les (podia enllestir fins a quaranta pàgines diàries), aprendre idiomes, viure de les traduccions i guanyar un Premi Nadal. Una intel·ligència privilegiada.

Ara, cinquanta-vuit anys després, l’advocat igualadí Òscar Jorba –que ja havia signat temps enrere un article a la “Revista Igualada”- propicià de nou el record fent-ne proposta a l’AUGA. El muntatge, excel·lent, va ser escrit i conduït pel mateix Òscar. En Carles M. Balsells n’oferí una visió personal. L’actor Joan Valentí llegí dos fragments de “No era de los nuestros” i un text sobre Igualada. I qui signa intervingué en la recitació d’un poema i la lectura d’un fragment de la seva darrera obra: “Los caminos del humanismo” (Estiu 1960), publicada un mes abans de la seva mort. El poema era un retrat, personal, de la ciutat: sense anomenar-la, es referia clarament a Igualada. Amb poder d’anàlisi, Vidal va dedicar-li també a “mi ciudad” més textos, alguns publicats a la revista “Destino”, i replicats per Antonio Carner, cronista oficial, fent-se altaveu d’un sector de ciutadans. Però amb el pas dels anys, si rellegim Vidal Cadellans, es pot deduir que l’autor no tenia voluntat de molestar, sinó de mostrar-se neutre, objectiu. Textos adobats a vegades amb un bri de subtil ironia. Eren els anys en què s’escoltaven sorolls de “las poderosas máquinas, que no traicionan nunca”- (On són, avui dia?).

El 5 de febrer d’enguany, a l’Ateneu s’ha aplaudit el record d’aquest intel·lectual, igualadí d’adopció. A la platea hi havia la senyora Conxita Torrescasana, la vídua (s’havien casat el 8 de setembre de 1959), i a l’escenari, fent costat als dissertants, Solange, la filla. Dues dones admirables en la intimitat, curosament reservada, d’una biografia que ens pot enorgullir.

Jaume Ferrer i Piñol

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta