Entrevista a Anna Baduell Veciana, Directora de l’oficina de comunicació de l’Opus Dei
Sóc Anna Baduell, casada, mare de cinc fills: Anna Maria, Javier, Alberto, Carlos i Elena. Vaig estudiar Filosofia i Periodisme i professionalment sempre m’he dedicat al món de la comunicació. Des de fa catorze anys soc directora de l’Oficina de Comunicació de l’Opus Dei a Catalunya on, entre altres coses, donem continguts a la pàgina web de la Obra en català: opusdei.cat.
Com concilia el treball i la família, una periodista que és portaveu de l’Opus Dei i té cinc fills?
Amb bon humor. És important tenir clares les prioritats en la vida, després procurar ordenar-les cada dia i posar en primer lloc les importats. Treball i família han d’unir-se entre si correctament i compenetrar-se; han de ser complementàries. No és fàcil, alguns dies sorgeixen coses urgents que et distreuen d’allò important però sempre és bo tenir persones que t’ajudin a omplir de sentit allò que fas i reorientar-te si cal. Per altra banda, una família nombrosa és un equip i, on no arriba un, procura arribar-hi l’altre.
Quina és la feina de la portaveu de l’Opus Dei a Catalunya?
Conèixer molt bé la institució, i comunicar la seva identitat. Es tracta de donar un servei professional a peticions específiques de periodistes que desitgin informar-se sobre la Prelatura de l’Opus Dei i esdeveniments relacionats amb la seva activitat. També emetre continguts principalment a través de la pàgina web de la Prelatura en català.
Quan estudiava a la Pompeu Fabra va ser becària de La Veu. Com recorda aquella època?
Aquesta pregunta em fa recordar un llibre que vaig llegir recentment, En la mitad de la vida de Kieran Setiya, on deia més o menys: “miro enrere amb enveja el meu jo més jove, amb les possibilitats obertes”. Agraeixo la confiança que La Veu em va donar amb aquella primera experiència professional. Recordo la il·lusió dels primers articles publicats i les primeres columnes d’opinió. El periodisme local, de proximitat, és una gran escola.
Tenir un Papa com Francesc, que trenca motlles constantment, deu ser un repte diari per a un cap de premsa.
Ens ha ensenyat molt. “Comunicar bé ens ajuda a conèixer-nos millor entre nosaltres, a estar més units.”, va dir en un missatge. I les seves intervencions públiques van en aquesta direcció. A vegades connecta a través de la paraula, altres pel gest i especialment de la tendresa; sempre cerca l’encontre. El Papa Francesc recomana la “escuchoterapia”; estableix una escolta atenta i respectuosa amb el seu interlocutor. Es fa càrrec de les seves necessitats i ofereix comprensió. Busca i ofereix senzillesa i transparència de llenguatge que permet que aquest sigui entès per tothom i no deixa a ningú indiferent. Aquest camí, tornar a allò essencial, ja l’havia iniciat Benet XVI.
La comunicació en temps de pandèmia, es fa molt més difícil?
Qualsevol ocasió esdevé oportunitat. Aquest és el plantejament adequat quan es susciten preguntes sobre com comunicar el teu missatge en cadascun dels contextos socials que es presenten. Comunicar en el marc d’una pandèmia, crisi sanitària mundial, confinament i posterior desescalada, no ha estat fàcil o, si més no, ha estat i és una situació nova per a tothom. L’Església ha reaccionat i ha fet esforços per assolir l’objectiu: no deixar cap persona sola. En plena pandèmia, quan ens vam trobar les portes de les esglésies tancades, se’ns van obrir les del món digital.
Com es fa per a transmetre confiança en Déu quan veiem que es perden tantes coses?
La manca de confiança és una realitat que actualment afecta a moltes institucions i organitzacions de la societat diuen algunes estadístiques. Per inspirar confiança, cal conrear la coherència entre el ser, el fer i el dir. A l’Evangeli trobem aquesta coherència; per tant, podem tenir plena confiança en Déu. Altra cosa és si les persones transmetem la confiança. Primer cal esforçar-se per ser coherent amb la nostra identitat cristiana; en segon lloc, garantir que els nostres valors es materialitzin, que les accions que portem a terme responguin al nostre ésser; i, en tercer lloc comunicar el que som i el que fem.
Per què té tan mala premsa en general l’Opus Dei?
Em parla d’una percepció. A l’oficina també ens n’arriben moltes de positives. El cert és que sempre es pot treballar per millorar i així procurem fer-ho.
Li falta ètica i respecte a la professió periodística?
Aprofito unes paraules del Papa Francesc per respondre. Els periodistes tenim “la possibilitat de caure en quatre actituds dolentes que ens amenacen contínuament i de les quals ens hem de defensar” que són: la desinformació, la difamació, la calumnia i la coprofília, el gust per la cosa bruta, explicava el Sant Pare. Contra això hem de lluitar tots els professionals del periodisme.
En el seu cas, ha pogut desenvolupar amb llibertat el seu treball?
Plenament. La llibertat de cada dona i de cada home significa reconèixer que són persones: amos i responsables dels seus propis actes, amb la possibilitat d’orientar la seva existència. Així ho he pogut fer, tot estimant el que feia tant en la meva vessant professional com personal amb la meva família.