15.3 C
Igualada
Dilluns, maig 17, 2021

Un Orient Pròxim democràtic?

Carlos Garcia Pardo

En aquests últims mesos estem veient com estan reapareixent noves manifestacions i revoltes en alguns països de l’Orient Pròxim i el Magreb, com és el cas del Líban, Iraq, Jordània o Algèria, causades pràcticament pels mateixos motius que van donar lloc a les revoltes àrabs de 2011, conegudes com a “Primaveres Àrabs”. Tot i que aquests països poden ser molt diferents uns dels altres, els seus manifestants tenen queixes en comú que són compartides per milions de persones —especialment pels més joves—. Una joventut altament formada sense perspectives de futur, l’absència d’algunes llibertats fonamentals, i la més que evident corrupció dels règims governants, són algunes de les principals problemàtiques que avui dia continuen enquistades.

Malgrat tot l’escampament de sang que hi ha hagut d’ençà de les revolucions de 2011, aquestes últimes no han resolt ni de lluny els assumptes pels quals es van iniciar; més aviat han servit per empitjorar encara més les condicions de vida de la població, que en alguns casos han acabat en guerres civils, les quals han ocasionat conseqüències terribles a nivell humanitari. A més a més, no hem d’oblidar el paper que han jugat les potències occidentals en aquests fets —especialment Estats Units—, que tenint en compte la seva gran “vocació” d’alliçonar i educar, van decidir fomentar, encoratjar i consentir —en benefici propi— alguns conflictes en territoris on consideraven que tenien interessos vitals.

En poques paraules, què fa que sigui tan difícil la implantació de governs democràtis en aquesta zona, tal com l’entenem a occident?

D’entrada, partim d’una regió del món on els seus països són força joves, creats a partir de fronteres artificials pels antics imperis colonials del “Sykes-Picot”, i on no es van respectar la totalitat de famílies i clans, integrats tots ells dins de les diferents tribus existents —algunes de les quals podien arribar als vint mil membres— i que actualment les podríem considerar «tribus transnacionals». A tot això cal afegir el paper que van jugar les antigues metròpolis, les quals van voler mantenir el seu “statu quo” en la regió amb la implantació de règims autoritaris afins a ells, excloent el desenvolupament de l’economia i, el que és més important, els fonaments democràtics; com ara: la participació política, la preeminència de la llei, el respecte als drets humans…

D’altra banda, a partir dels anys 80 del segle passat, vam veure el sorgiment de l’islamisme com una nova alternativa per acabar amb els règims autoritaris imperants fins aquell moment i conduir aquests països cap a la transformació de la seva societat, cultura i política. Malgrat aquest “avanç”, —si així es pot considerar— aquests estats van dur a terme una “institucionalització de l’Islam”, és a dir, un control recíproc entre règim polític i religió; de manera que el primer permetia al segon vigilar el manteniment de l’ordre social islàmic, a canvi que aquest segon no qüestionés políticament el poder. Tal com va manifestar en repetides ocasions l’ayatolà Jomeini: “l’Islam és política o no és res”. En conseqüència, el dogmatisme de la religió va anar guanyant terreny en detriment de llibertats i drets humans.

En últim terme, és essencial entendre i assimilar —especialment des del món occidental— que les persones que, per sort o per desgràcia, poblen aquests territoris tenen una cultura, una mentalitat i una forma d’entendre la vida totalment diferents de la nostra i que, per tant, és un immens error per la nostra part intentar erigir un model —democràtic liberal europeu— en una civilització totalment diferent de la nostra. Aquesta visió de la realitat la podem exemplificar d’una manera simple a través de la següent fórmula: si estimem que en el món som un total de 7.500 milions de persones i que només en occident (si afegim Japó) som 1.000 milions de persones; el resultat ens dona una xifra de 6.500 milions de persones que no pensen com nosaltres.

En conjunt, ens podríem plantejar la següent pregunta: Existeix la possibilitat d’enginyar, alhora que instaurar, un “sistema democràtic” conciliable amb la particular idiosincràsia aregada en aquesta intricada i dificultosa regió?

Com s’ha vist fins ara, la política que s’ha emprat des de Washington per reconduir la situació d’Orient Pròxim no ha estat ni poc ni gaire l’encertada, ja que les principals actuacions dutes a terme; per un costat, controlar la zona amb règims autoritaris; i per l’altre, fomentar les revoltes àrabs, han conclòs ambdues amb el sorgiment del “monstre” del fonamentalisme islàmic.

Si bé podríem al·ludir a Iran o Turquia com els estats que més s’apropen a una discutible “democràcia” —deixant de banda l’Estat d’Israel, on aquesta està més que consolidada—, aquests últims encara demanen d’un vast ventall de garanties democràtiques.

En definitiva, podríem resoldre que la solució recau; per una banda, en la predisposició —especialment d’Europa— d’una comprensió àmplia de les problemàtiques i particularitats d’aquesta zona; i per l’altra banda, ressuscitar, novament, la confiança anteriorment perduda per part del poble àrab cap a les potències occidentals. A més, és indispensable que les quatre potències regionals, això és: Turquia, Iran, Aràbia Saudita i Israel, prenguin el paper forçós i responsable de conduir l’Orient Pròxim cap a la pau, i que d’una vegada per sempre, cessin en les seves pretensions per aconseguir el control de la zona, tot obviant les tragèdies que allà s’hi produeixen.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Àngels Chacón confirma la seva voluntat de dirigir el PDeCAT

Àngels Chacón ha confirmat aquest dissabte la seva voluntat de dirigir el PDeCAT. "Us explicito a tots vosaltres la meva disposició a dirigir aquest...

Pas de gegant de l’Igualada Rigat per aconseguir la permanència

Roger Bars estirat a terra després d’un dels seus gols de penal (va acabar amb un hat-trick). És la imatge que reflecteix millor una...

ERC i Junts arriben a un principi d’acord per formar un govern de coalició

ERC i Junts han arribat a un "principi d'acord" per desencallar la investidura de Pere Aragonès, formar un govern de coalició i evitar així...

La igualadina Berta Carles fa història amb el Barça i alça la Champions

El FC Barcelona femení va fer història aquest diumenge a la nit, després de guanyar la seva primera Champions League en una final que...

L’Anytime Fitness Igualada guanya i ja té el bitllet per jugar la fase d’ascens a Lliga Femenina 2

CB VALLS 46 CB IGUALADA 54 L'Anytime Fitness CB Igualada visitava el Pavelló Joana Ballart de Valls amb un objectiu: guanyar el bitllet per la Fase...
Compartir