L’Anton i la Maria Carme són dos bons amics de la Pobla de Cérvoles que sempre m’envien algun comentari als meus articles. Normalment serveixen per encoratjar-me, però fins i tot si són crítics, els agraeixo igualment.
Aquesta vegada, però, l’Anton m’ha enviat tot un article. S’ha aturat a fer una comparació de la situació que viu Catalunya actualment amb els esdeveniments que desembocaren en la proclamació de la República catalana el 6 d’octubre de 1934. Malgrat els molts punts de semblança, la història no es repeteix mai de la mateixa manera. Però d’entrada es fa evident que la qüestió de la independència de Catalunya no és cosa de quatre dies i molt menys de quatre “sonats”, com ens volen fer creure alguns. Aleshores, el detonant va ser la Llei de Contractes de Conreu, anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals; el Parlament de Catalunya en va aprovar una altra pràcticament idèntica. En els nostres dies, ha estat la retallada brutal de l’Estatut de 2006 la que ha impulsat el moviment secessionista, empès encara per la negativa del govern de Madrid a qualsevol mena de diàleg. El TC no ha sigut imparcial i ha donat peu a una intervenció absolutament desmesurada dels tribunals, que ha desembocat en el judici al president Mas i les conselleres Ortega i Rigau.
La reacció de Lluís Companys el 1934 va ser proclamar la República Catalana el 6 d’octubre, fet que va provocar la seva detenció i l’empresonament del govern al vaixell Uruguay. Immediatament va ser derogat l’Estatut d’Autonomia i el govern substituït per un “Consejo de la Generalidad” designat per Madrid. (Els sona l’article 155 de l’actual Constitució?) En el lloc del president, va ser nomenat un governador general de Catalunya en la persona del militar Francisco Jiménez Arenas. Però les eleccions del febrer de 1936 amb la victòria del Front Popular posaren fi a aquesta situació i Companys tornà a ocupar el seu lloc. Va ser en el discurs de tornada que pronuncià la famosa frase “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Sembla que la història es repeteix. Potser d’aquí poc assistirem a situacions semblants. És possible que se suspengui l’autonomia en tot o en part, però això no aturarà la decisió d’un poble que en un 80% s’ha mostrat favorable a fer un referèndum sobre el seu futur. Una votació és l’acte més democràtic en qualsevol país civilitzat. Aquí sembla que vulguin tornar enrere. Però ara l’afer no es troba només en mans dels polítics. S’hi ha implicat la societat civil, en una mesura que es pot ben bé presentar com una mostra de la voluntat popular. I aquesta no es tomba. En el pitjor dels casos, i encara que s’imposés la violència, tornaria a ressorgir, no en dubteu. No tenim la partida guanyada però comencem a veure la llum al final del túnel.
Josep M. Carreras
